Aquesta serà una primavera d’ombres. Allà on mires només hi ha misèria, desesperació i por. Les ciutats, sense excepció alguna, s’han omplert d’espectres, de bèsties afamegades que han perdut l’orgull i que s’arrosseguen llangoroses per les grans avingudes, que es planten somnolentes, amb la mirada de l’opi, davant dels aparadors de les botigues, de les pastisseries i dels forns, de les carnisseries amb els seus caps rosacis de porc degudament exposats. Definitivament, ha desaparegut tot rastre de pietat. Bartek N. va veure l’altre dia amb els seus propis ulls com un guàrdia feia baixar de la vorera, de males maneres, sense cap motiu, un jove prim com un secall, mal vestit, que s’havia quedat embadocat mirant unes sabates en l’aparador d’uns grans magatzems de la Friedichstrasse. L’homenet va perdre l’equilibri i va rebotar contra el terra com una pilota. Després, plorós, cap cot, va continuar el seu camí. Aquell policia boterut, amb uns ulls d’un blau penetrant i gèlid, li hauria pogut aixafar el cap i ningú no hauria mogut un dit. Tot això passava una deliciosa vesprada de diumenge.
Aquesta primavera serà també la primavera dels mals presagis, l’última primavera potser d’alegria. Ho sap tothom. Ho saben i ho callen les parelles de joves enamorats que es passegen despreocupadament sota les arbredes del Tiergaten, ho saben els carters, els metges, les venedores de cigarretes, els conductors de tramvia, les criades de les cases bones. Ho saben fins i tot els innocents xiquets que cada vesprada, des que ha arribat aquell simulacre de bon oratge, juguen als patis dels edificis comunals de Moabit o Kreuzberg o de no importa quin barri de la ciutat.
Tant se val. Per a Bartek i Csilla R. aquest dissabte 29 de març de 1930 només compta el temps que encara poden estar junts. Al migdia han dinat en un local del Lido Wannsee un rostit d’oca amb col verda acompanyat de Klösse de creïlla i un excel·lent Riesling. Milers de punts de llum titil·laven sobre les aigües quietes del llac. El cel era límpid. Després de dinar, han agafat una habitació en un discret hotel en Bayerische Strasse, a tocar de la Ku’damm. La xicota que els ha donat la clau, una dona menudeta amb les galtes colrades, quasi s’ha mort de vergonya en adonar-se’n de com es miraven. Després, al llit, entre facècies, ella s’ha fet una miqueta de pregar. A la última, però, s’ha deixat nuar i posseir. Bartek mai no havia vist fins aquell migdia un rostre tan bellament il·luminat pel plaer, uns llavis, una llengua tan roja, uns ulls tan grossos color de mel com aquells. Csilla fa olor de raïm madur i de blat. Ell li ha posat els dits dins la boca. Ha fet ballar els dits dins de la seua boca plena de saliva, se’ls ha deixat xuclar àvidament. Li ha recorregut amb la punta de la llengua el coll, els lòbuls de les orelles, els mugrons dels pits, les natges, aquelles adorables, teses, fruitals natges. S’han mossegat lleument, s’han acaronat, s’han abraçat, han plorat, han rigut, han callat, s’han esgotat l’un a l’altre i, finalment, s’han endormiscat dolçament com si foren uns xiquets. Un raig de llum vaporosa s’ha escolat en l’habitació traspassant una cortina blanca gairebé translúcida. La llum ha llepat suament el cos prim de Csilla, la seua pell blanca. Amb aquella glopada de claredat també ha arribat el silenci. I de colp, s’han sentit desvalguts. També ells saben que aquella primavera serà de mals averanys. Fa mesos que la mort es passeja disfressada de lluna d’acer o de serp o de cavall pels carrers de la ciutat i que s’amaga entre les bardisses, guaita per les cantonades. Fa mesos també que, al parc, ven gelats a les criatures mentre deixa anar un sinistre somriure d’orella a orella. Una nit, sobtadament, totes les estrelles del firmament han de caure sobre Berlin, esmolades com ganivetes de fuster, cadascuna d’elles buscant una ànima a la qual esbudellar d’un sol tall.
S’han conegut avui mateix i ja no tenen gaire temps per a res. Csilla, quan abans millor, ha de tornar a Budapest. Ja no es pot guanyar la vida en aquell indret. Les orquestres fa mesos que només contracten cantants alemanyes i encara gràcies. Bartek presenteix que una gran desgràcia s’abatrà ben prompte sobre els seus i ha decidit tancar la llibreria de Neukölln i tornar a Varsòvia. En uns grans baguls de mim, amb molta cura, com si foren joies, guardarà tots els llibres que tant ha estimat. Les obres de Döblin, Brecht, Roth, Mann, Musil, Rilke, Rolland, Bloch, Hesse, Zweig, fins i tot les Gottfried Benn… En una nit que ningú no coneix, substància de boira, humitat i pluja… Possiblement, quan el món es partesca en dos trossos, cadascú d’ells quedarà en una banda, l’un lluny de l’altre. Potser, mai més es tornaran a veure. Entotsolats, nus en aquella habitació, pensen en tot allò. També en com podrien evitar la catàstrofe que està a punt d’abatre’s sobre les seues vides.
La nit els ha sorprès en aquell hotel. Ixen corrents. Volen aprofitar cada minut. Ara, ballen, molt agafats. Encara se senten tan excitats com al migdia. La sala de ball de la Clärschen Ballhaus d’Auguststrasse està plena com un ou. Aquesta nit els músics sembla que estiguen en estat de gràcia. Toquen a ritme lent, ‘Hallo, was machst du heut’, Daisy?’. Canta una xicota amb els cabells d’or i un cos menudet embotit en un bell vestit de seda atzur que remarca els seus malucs infinits… Coneguí, Daisy, el meu cor va començar a cremar, el meu cor va començar a córrer, encara pense en això, avui!… Csilla es repenja en els muscles del seu amant. L’agafa del clatell, penetra amb els seus dits llargs el boscam dels seus cabells. L’olora. S’oloren. Hola, què fas avui? Tens temps avui? Fes-m’ho saber! Hola, hola, on ens veurem Daysi? ¡Cap distància no es prou gran per a mi!. Sota els seus peus el món està a punt d’obrir-se, d’esquerdar-se com un glaçó de gel dins d’un got de whiskey. S’estrenyen, fort, amb sentiment. Hola, hola, què fas avui Daisy? Tens temps per mi avui?… La gent balla com si el món estigués a punt d’acabar-se i, en realitat, és així. El món s’acaba per a Gerda que avui ha vingut sola i beu al taulell, per a desempallegar-se la tristor, una copa de conyac ran a gavadals. Només pot pensar en com li agradaria que li fes l’amor el jove que seu a la seua vora i que la mira amb uns ulls menuts i de foc. S’acaba també per a l’Aldous que avui s’ha quedat sense faena i que pensa gastar els seus darrers marcs en cervesa i dones. S’acaba per a Amara i per a Bergen i per a Egbert i per a Redmon. S’acaba per a tots i cadascuna d’aquelles persones o titelles impotents davant el decurs del temps, ovelles en un món de llops, grans de sorra en meitat d’una tempesta, gotes d’aigua en el mar. S’acaba potser per a Csilla i per a Bartek que no saben encara com escapar del present i que només poden i saben abraçar-se en les penombres d’aquella sala de ball mentre sona l’orquestra i tot fa olor de cossos suats i tabac. S’abracen tant i tan fort fins que acaben per fondre’s l’un en l’altre, fins que desapareixen, fins que s’esvaeixen enmig de la fumera de les cigarretes, del vapor dels alcohols, igual que si foren voluntaris desprevinguts d’un famós mag de cabaret. Hola, hola, què fas avui Daisy? Tens temps per mi avui?, canta la rosseta amb un fil de veu, al límit de les seues forces. Li fan mal els peus i té gana.
La nit d’aquell 29 de març de 1930, la mort molt enfurismada busca inútilment, per tot Berlin, Csilla i Bartek. Fa molta estona que ningú no els ha vist. La mort cerca i recerca sense atur mentre Plutó gira allà baix, en el punt més allunyat del sistema solar. Plutó té el color de la sang i l’escorça com una pell de serp. La mort pregunta ací i allà, vanament, si algú ha vist aquell parell. ‘Estaven allà, enmig de la pista de ball, i de colp ja no estaven… sap que vull dir-li? Ale-hop!, I fora… ja no estaven, li ho jure’, contesta un tipus borratxo d’schnaps, enriolant-se. La mort cerca i recerca, i no els troba. Es desespera, udola com un llop a la nit estelada de Berlin. Hola, hola, on ens veurem Daysi? ¡Cap distància no es prou gran per a mi!
