L’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans diu que “tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”. El dret ha de prevaler doncs, a les preferències personals i valoracions morals dels continguts.
Fa pocs dies s’ha conegut la sentència de l’Audiència Nacional que condemna Cassandra Vera a un any de presó i 7 anys d’inhabilitació especial per 13 piulades humorístiques sobre Luis Carrero Blanco, president del govern espanyol durant la dictadura franquista i assassinat per ETA l’any 1973. La sentència, que encara no és ferma, pot impedir la jove de Múrcia seguir disposant de la seua beca d’estudis o presentar-se a unes oposicions.
Alguna cosa no rutlla correctament quan l’Audiència Nacional ha condemnat, des de l’1 de gener del 2016, 30 persones per enaltiment del terrorisme (sense discriminar quin és el to o l’objectiu del missatge, incloent-hi acudits). Aquesta dada contrasta amb els 2 condemnats el 2011 (el darrer en què ETA va matar) i les 5 condemnes per enaltiment del terrorisme gihadista des de la reforma del codi penal del 2015. Les xifres van camí d’augmentar aquest 2017, quan estem, paradoxalment, a dies del desarmament d’ETA.
Trobarem alguns altres exemples, uns anys més enrere i que no van suscitar tant de rebombori. El 20 de febrer del 2003, el jutge Del Olmo, de l’Audiència Nacional, ordenava el tancament d’Egunkaria, diari íntegrament escrit en èuscar, i la detenció de 10 persones amb l’acusació de ser part de l’entramat d’ETA. A hores d’ara, tots els acusats han sigut absolts i l’Estat Espanyol condemnat per no investigar tortures al qui n’era el seu director, Martxelo Otamendi. El jutge Del Olmo va ordenar, 4 anys més tard, el segrest de la portada d’El Jueves amb una tira còmica dels actuals reis d’Espanya amb l’acusació de ser constitutiva del delicte d’injúries a la corona.
Vivim amb la creixent sensació (i les dades així ho corroboren) que la nostra llibertat d’expressió és cada vegada més estreta. S’ha parlat molt dels límits de la llibertat d’expressió i dels límits de l’humor, però potser els que estan en entredit són els límits de quelcom més gran: la democràcia. La nostra “zona de confort ciutadana” tendeix a reduir-se a més velocitat de la que podem pair. És l’aplicació d’una mena de versió 2.0 de la Doctrina del Shock que tan bé ha descrit Naomi Klein. Hem perdut drets, benestar, horitzons i certeses i ara es posa en qüestió fins i tot el nostre dret a rèplica.
El context del terror global (o de la inseguretat permanent) és un camp lliure per a restricció dels drets ciutadans, també el de la lliure expressió. En el cas espanyol es pot observar amb l’aplicació del Codi Penal o amb la Llei Mordassa. El relat que preval fixa que, com a ciutadans, fem bé de renunciar a una certa part de la nostra llibertat a favor de la nostra seguretat.
Arran de l’atac de fa uns dies a Londres, la ministra de l’interior del Regne Unit, Amber Rudd, va demanar a Whatsapp accés per a consultar els missatges dels ciutadans. Fins ara, Whatsapp, que fa gala de l’encriptament punt a punt dels missatges que milions d’usuaris enviem constantment, s’hi nega. Ara és la Comissió Europea qui posa a sobre la taula diverses opcions per a establir una mena de porta del darrere per tal que els governs puguen accedir als nostres missatges de Whatsapp. De nou, el pretext és “per a garantir la seguretat dels europeus”. La zona de confort ciutadana és, de nou, qüestionada.
“M’espanta una societat en què la llibertat d’expressió, per lamentable que siga, puga comportar penes de presó. Considere un errada perillosa tractar que la ciutadania siga respectuosa a base d’amenaces i sancions desmesurades”. La frase no és meua. És de la néta de Carrero Blanco. Simptomàtic de tot plegat.
