Tots els països tenen les seues peculiaritats. Per tant, fem servir la noció de ‘país normal’ amb precaució i conscients de la imprecisió del terme.
Deia Raimon fa 50 anys que anaven fent un país mentre cantava “les esperances” i plorava per “la poca fe”. Nosaltres partim de l’axioma que el país hi és i que, com qualsevol grup humà amb consciència de pertinença, té la possibilitat de créixer o llanguir-se fins a la consumpció.
Mig segle després de les paraules de Raimon, podem anar una mica més enllà de l’esperança i la fe com a fonaments únics d’allò que se’n diu “fer país”. Hi ha hagut fracassos i mancances; dèficits i renúncies; febleses i autèntics fraus. Però, també heretem realitzacions parcials, petites victòries i els fruits de la resistència, de vegades titànica, de milers de conciutadans conscients que la construcció del país anava associada al benestar i la dignitat dels seus habitants.
El nostre repte és que aquesta lluita deixe de ser de mera resistència. Que no ens juguem la supervivència a cada pas que fem. Guanyar la llibertat significa que, a l’hora de triar entre diverses possibilitats, no es tinga la sensació que una badada et pot conduir al precipici. Mai més, “ara o mai”.
Volem fer periodisme per a un país que no ha de plantejar-se a cada moment la seua existència. Que deixa la metafísica per als dies de festa nacional i no ha de mirar cap a fora cada vegada que vol definir el que és i el que no, el que vol ser i el que no vol ser. Que pot emmirallar-se en altres, per a imitar els èxits o esquivar els fracassos, però des de la sobirania de criteri i la independència mental.
Volem fer un diari per a contribuir a fer d’aquest país un país normal. Un país que així com sent, estima, parla i somia en valencià, també puga llegir i informar-se en la seua llengua.
Volem acompanyar el poble que l’habita amb una òptica pròpia, de vegades distanciada, per a obrir el camp de visió, però conscients que en formem part. De vegades, anirem una mica més enllà, però sense perdre-hi el contacte, sempre intentant que l’avanç no s’ature. Ens hi endinsarem fins a agafar el pols, el ritme del batec del territori amb la intenció de crear els vincles necessaris per a captar el que transmet i exercir la feina de retransmissió crítica de la realitat. Som valencians i som periodistes.
