Acabe la lectura de l’assaig d’Anne-Marie Thiesse (Afers, 2017), França. Quina identitat nacional?, a la vora d’un llogaret medieval perdut enmig del parc natural del Perigord-Llemosí. En aquell racó del país, els vilatans no semblen concernits per les turbulències que sacsegen el seu país, Europa, el món. Però, no és veritat. Avui en dia ningú no pot abstreure’s de la realitat. Encara que no ho semble estan pendents, i molt, del que passarà en uns dies quan tindrà lloc la primera volta de les presidencials. Fet i fet, les televisions no parlen de cap altra cosa. Els candidats cada dia es baten en duel i, tot seguit, una colla d’analistes entenimentats disseccionen a consciència els seus discursos.
Avui, la candidata del Front Nacional (FN) Marine Le Pen ha somogut, una vegada més, l’opinió pública. Ho ha fet a compte del passat. L’expeditiva dirigent ha afirmat amb la seua habitual vehemència que França no va tenir res a veure amb la batuda del Velòdrom d’Hivern, un dels episodis més vergonyosos de la història dels francesos. Els fets són ben coneguts. La matinada del 16 de juliol de 1942, la policia de París a les ordres del Govern de Vichy i responent a les exigències dels nazis, va detenir 13.000 jueus dels quals més de 4.000 eren xiquets. Els arrestats van ser internats durant cinc dies en condicions infrahumanes al conegut com Velòdrom d’Hivern a l’espera de ser traslladats a diferents camps des d’on, finalment, van ser enviats al seu extermini.
El 1995 el president Jacques Chirac va assumir la responsabilitat del país, de l’Estat, en aquell terrible afer amb la voluntat de no ocultar les ombres del passat i de defensar una idea de l’home, de la seua llibertat i de la seua dignitat. Aquell fet encara fa mal. Només cal recordar la polèmica que va aixecar el film La Rafle (2010) de Roselyne-Rose Bosch, basat en testimonis d’alguns dels supervivents.
Així les coses, tots els candidats s’han afanyat a censurar Le Pen, la majoria assenyalant la seua veritable naturalesa ideològica i ella, finalment, no n’ha tingut cap altra que matisar les seues paraules. Tot plegat, s’ha enfurismat amb els seus detractors als qui ha acusat de manipular indecentment, de jugar brut, d’intentar embrutar la seua imatge. En realitat, el que havia volgut dir és que Vichy no va ser França, que la veritable França fou la de De Gaulle o la de Mitterand, la que va lluitar contra l’ocupant, la que ella defensa. Pot cantar missa, però. A Le Pen, com als del Front Nacional, no els agrada aquest passat i menys que s’explique a les escoles. Tampoc s’estan de dir-ho quan convé. Prefereixen el mite i els seus efectes euforitzants, narcotitzants. Les glòries de l’imperi, Joana d’Arc, les grans victòries militars…
Avui més que mai, aquesta extrema dreta transvestida de democràcia, s’erigeix en la defensora d’una França moralment superior a qualsevol altre país del continent, del món. Le Pen simbolitza la nostàlgia per un passat gloriós, cert, però, també la por per un futur marcat per problemes brutals com el de la immigració o la falta de control sobre la pròpia economia. Ho explica molt bé Thiesse, qui adverteix que la crisi actual, l’angoixa per l’avenir i la il·lusió d’un retorn a un passat mitificat amb l’eliminació d’una part de la població, “pot provocar flamarades xenòfobes i el retorn a situacions de violència i d’inseguretat que semblaven oblidades des de feia dècades”.
El drama és que Le Pen cada vegada té més seguidors convençuts que cal un retorn a la seguretat de la vella nació. La dreta tradicional s’espanta amb el seu ascens i agita també, tan fort com pot, la bandera tricolor.
El problema de Le Pen, de França, és, però, també el problema d’Europa, de l’Espanya carpetovetònica, encara. En aquest punt de voler ocultar les vergonyes de la història en nom d’un amor a la pàtria insubornable, per damunt de totes les coses, del sentit comú mateix, el de discurs de Le Pen s’assembla molt al vell discurs del PP sobre el franquisme. Ho vèiem despús-ahir quan el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, s’hi negava a moure Franco de l’infamant Valle de los Caídos amb una excusa peregrina i segons com cínica amb tants morts com hi ha encara a les rases dels camins. Hernando preferia veure descansar els morts en pau. Ho veiem cada any quan la Fundación Francisco Franco rep diners de l’Estat a fi de poder mantenir viu el culte a un general que va ser responsable d’un autèntic genocidi historiogràficament provat des de fa dècades. Totes les vegades també que el PP s’ha mofat de les demandes per part dels partits de l’esquerra i de la societat civil de restablir la dignitat de les víctimes de la dictadura.
A la dreta espanyola, com a la francesa, tampoc li agrada aquest passat d’horrors que la deixa al descobert, que posa en relleu uns vincles ideològics tan profunds amb la dictadura com inconvenients, una nostàlgia verinosa. Ben mirat, el franquisme és el Vichy de Rajoy encara que ell i els seus ho dissimulen. El PP, com el Front Nacional, prefereixen escoltar una altra música, fet i fet, la mateixa música.
