Doris Lessing explica en algun dels seus llibres que, abans de posar-se a escriure, deambulava per casa torcant la pols, escurant els gots, deixant-ho tot en ordre com si, al temps que ordenava la casa, s’ordenassen les idees en el seu cap abans de posar-les per escrit en el paper.
Jo deambule per casa sense ordenar res, amb un bolic en la panxa molest, i furgue el meu dedins per saber d’on em ve el neguit. M’assec enfront de l’ordinador, mire antics escrits, la llavor d’una idea. Res. Agafe una llibreta, perquè a voltes escric a mà, i tot just en aquell moment la sé, la raó d’aquella ànsia. És dia de mercat en Benimaclet. Queda prop de ma casa i des del terrat escolte cada divendres, des de les nou del matí fins a ben passat el migdia, el trompetista. Es posa sempre en el mateix tros de carrer i toca cada setmana el mateix repertori. Amb poques pauses, seguint un ritme intern i inalterable, toca boleros, balades, cançons populars. El so és net i afinat. Sense filigranes ni improvisacions però correcte. Les lletres de totes aquelles cançons encoixinen els meus matins un dia la setmana. Però, hui, divendres de mercat, hi ha un silenci de trompeta que esgarra els meus coixins i ho omple tot de plomes. L’home no ha vingut i m’ha deixat òrfena de lletres, mare d’un neguit. Em demane si haurà caigut malalt. Si potser s’haurà refredat o haurà patit un còlic o haurà caigut un bac. Si haurà passat la nit en les urgències d’algun hospital, si es trobarà a l’espera del resultat d’unes plaques o unes anàlisis. Tinc tendència al drama, a pensar en accidents i coses així en un primer moment. Una herència materna. Però no m’hi rabege. Ràpidament agrane els pensaments d’aquesta classe o els faig literatura per escampar-los com plomes de coixins esquinçats. Moltes voltes he desitjat ser la classe de persona atrevida que s’acostaria al trompetista i li preguntaria com viu, des de quan duu aquesta vida, per què. Però no ho sóc. Només el mire de reüll quan passe pel carreró intentant alfarrassar amb una mirada al plat de les monedes si tindrà prou per viure o per malviure. M’agradaria molt ser la classe de persona que li demanarà, divendres que ve, per què no va vindre, si havia caigut malalt o què. Però no ho sóc. Només escric. Per traure’m el neguit.
