A la recuperació econòmica que està vivint la Unió Europea li queda una pota, la dels salaris. Existeix una divergència clara entre un creixement dinàmic i unes retribucions que no recuperen el to d’abans de la crisi. I no descubrisc res que no haguem notat tots en la nostra econonomia domèstica, sinó que en poc més de dues setmanes ho diuen personatges i institucions gens sospitoses de sindicalisme com la mateixa ministra de treball del PP, Fàtima Bañez, el president de la patronal CEOE, Joan Rosell o el mateix Banc Central Europeu (BCE), que la setmana passada en un exercici inusual d’autocrítica va reconèixer que les reformes estructurals, una de les eines invocades per la UE per a la modernització de l’economia, han causat un efecte pervers. “La dinàmica salarial és tènue i apunta que continuarà moderada fins que el creixement guanye força”, reconeixen des del BCE, que en la mateixa reunió imputaven aquest fet a les reformes laborals que van implicar una moderació salarial. Ací hem estat els campions d’Europa en aquesta constricció, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE): a l’Estat, entre 2009 i 2015 (les últimes dades disponibles) tots els trams salarials han perdut poder adquisitiu. Ara bé, no ens oblidem que el procés ha afectat significativament més uns que altres, els sous més baixos s’han reduït en este període un 25,5% i els més alts han perdut el 2,9%. Les bretxes salarials de totes les categories s’han eixamplat i per això no ens serveix només entonar un mea culpa. Passem a l’acció ja, no?
És cert que sempre hi ha hagut una relació directa entre crisi i evolució dels salaris. Els experts expliquen i la història ens ho evidencia que quan l’atur és molt gran, els salaris tendeixen a reduir-se i a l’inrevés, i els percentatges d’aturats han arribat al 27% al País Valencià en els moments més crus de la crisi, i encara continua sent el doble de la mitjana europea. Estem en una situació econòmica molt desequilibrada, en la qual s’ha perdut molta competitivitat i el cost salarial ha sigut un instrument massa utilitzat per guanyar-ne.
Justament per buscar solucions a la nombrosa borsa de persones aturades, el govern espanyol va desplegar en aquest període una normativa laboral que ha acabat alimentant l’espiral entre crisi i devaluació salarial. Si ja l’Estat espanyol ha estat un generador inigualable de llocs de feina amb salaris baixos, la reforma laboral de l’any 2012 ha acabat d’adobar el panorama. La reforma laboral ha promocionat la creació de llocs de treball mitjançant una reducció dels costos laborals. Fent la mirada enrere, els experts denuncien que s’han fet moltes mesures perquè les empreses puguen reduir els salaris dels seus treballadors. Té una part positiva i és que poden adaptar la massa salarial a la situació econòmica, però té l’efecte de la devaluació salarial per a l’empleat. Però no tot ha estat responsabilitat de la crisi, hi ha un tema que ve de més lluny i és l’aposta per un model econòmic basat en el sector de serveis de poc valor afegit que centra la seua competitivitat en els salaris baixos, en lloc d’apostar per productes o serveis innovadors que exigixen uns recursos humans més formats i amb una remuneració més elevada. Si revisem la distribució de la població activa segons el nivell de les ocupacions i de la formació, s’evidencia com els llocs de treball sense especialització són els majoritaris. Una distribució a la inversa del que tenen els països més desenvolupats com Alemanya, Noruega o fins i tot França i Itàlia.
No esperem més. Ha arribat l’hora de tocar els sous, en la mateixa direcció que fa el creixement de l’economia, si no és massa tard.
