Ara que les vacances ens permeten disfrutar de la lectura d’una manera pausada aprofite per a recomanar un llibre. D’economia, no podia ser d’altra matèria per a esta columna. Vaja per davant que no és una novetat editorial; la va publicar l’any passat la Fundació Nexe i l’editorial Afers, però m’atrevisc a dir que és una obra obligada per a qui vullga endinsar-se en l’economia valenciana. Es tracta de Nova via per a l’empresa Valenciana. Bases i propostes econòmiques per al futur, un llibre col·lectiu dirigit per Elies Seguí que recull els reptes que té l’empresa en particular i l’economia valenciana en el seu conjunt. L’obra està organitzada en sis aportacions diverses i pluridisciplinars que fan una diagnosi acurada dels mals que pateix la nostra economia i alhora prescriu les medecines que necessita per superar les diferents xacres. L’obra mostra com el País Valencià s’enfronta a les mateixes febleses que ja tenia fa deu anys però que amb la crisi es van emmascarar. Els avantatges competitius que tenien els sectors tradicionals i majoritaris al nostre territori com el del tèxtil, el calcer i el moble, van desaparèixer després de la Ronda de Doha, en què es van eliminar els aranzels i es va liberalitzar el comerç mundial. Fins aleshores, les nostres empreses competien de manera internacional bàsicament pels preus baixos, així que amb l’obertura global i l’entrada en escena de les economies del sud-est asiàtic (ja sense limitacions aranzelàries) la batalla estava perduda. I ací ens hem quedat amb uns sectors tradicionals poc intensius en tecnologia i en coneixement i amb una productivitat molt baixa per a fer front als reptes d’una economia globalitzada i canviant. I, a més a més, amb un teixit empresarial que té, en el 99% dels casos, unes dimensions molt reduïdes i, per tant, més limitacions per a implementar innovació en els seus processos i productes.
A les febleses històriques de l’economia valenciana s’hi afegeixen altres efectes de la crisi com la desaparició del sistema financer valencià o mals estructurals com unes infraestructures ineficients que clamen al cel. El fet que els centres de decisió de les entitats financeres s’hagen desplaçat lluny de València, a Madrid o Barcelona, fa que les polítiques d’inversions de cada entitat no estiguen tan alineades a les necessitats i les particularitats del teixit empresarial valencià. No tindre institucions financeres pròpies es converteix en un bastó més a la roda per a l’empresa valenciana.
En el llibre es fa un apartat específic a les infraestructures, especialment, al cas del reclamat corredor mediterrani, una línia fèrria que hauria de connectar per tren València amb Europa, i amb ample europeu, però que ara com ara ni està ni se l’espera a mig termini. L’impacte d’aquesta llarga espera és que el fet d’haver de fer el transport de mercaderies per carretera encareix més el producte made in València i, a més, té un impacte ecològic per al territori imperdonable. Ara bé, la part bona d’aquest panorama és que ha generat consens a l’hora de reivindicar una infraestructura que vitaminaria l’economia valenciana. I ben bé ho saben les empreses, patronals i tots els partits polítics que en els darrers anys han unit forces per reclamar l’infraestructura per totes les vies possibles, fins ara amb poc efecte.
I a pesar de tot, l’obra mostra les fortaleses d’una economia que ha de reimpulsar-se a partir del seu teixit industrial tradicional, que parteix d’uns coneixements i tradició que els dona més capacitat per reorientar-se que si començaren des de zero. I així mateix, febleses com la reduïda dimensió es resolen amb una major participació en els diferents clústers.
En definitiva, perquè les empreses siguen competitives necessiten uns preus energètics equiparables a la resta d’Europa, unes infraestructures que tinguen en compte les particularitats i un sistema tributari que no penalitze les empreses més menudes. El repte conjunt és, doncs, fer una aposta per un model econòmic que guanye competitivitat en valor afegit i no només per preus. Que disfruteu de la lectura!
