L’atzar ha fet que haja de filar aquesta columna quan ja han passat un grapat de dies del dramàtic atemptat de Barcelona i quan ja està quasi tot dit, o per esbrinar. S’hi han pronunciat periodistes, polítics, forces de seguretat de l’Estat, musulmans catalans, musulmans espanyols, escriptors i opinadors diversos, i ja s’ha parlat de totes les cares possibles del terrorisme, de tots els angles mesurables del radicalisme polític i religiós. Jo, però, també vull dir la meua. No me’n puc estar. Jo també vull parlar de la por.
La por. Quina curta paraula! Tres simples lletres. I tan pertorbadora! No teniu la sensació que en els últims dies ens hem dividit un poc entre els que manifesten que no tenen por i els que sí? Digueu-me covarda, però jo m’incloc en aquest darrer grup. Sí que en tinc, de por. Però no del terrorisme. La meua és una por més quotidiana, petita i maternal. Tinc por de la ignorància. Crec que vaig començar a tenir-la el mateix dia de l’atemptat quan, a la nit, jo, que imaginem que sóc una mare qualsevol que a l’hora de sopar, en família, s’empassa el programa de la periodista de moda d’una popular cadena de televisió que entrevista un tipo uniformat ple de galons, no importa el nom, escolte que diu que el que realment funciona en la lluita contra el terrorisme és que la societat civil denuncie quan tinga la més mínima sospita. M’ennuegue amb el tros de truita i mire de reüll els meus fills per veure si s’han adonat de la magnitud i de la gravetat del comentari. “Mama, això no és el que passava en època de Franco?”, pregunta el major. Se n’han adonat, és evident: podem denunciar els veïns del pis d’enfront, que els tenim, si ens sembla que el seu color de pell, la llengua que parlen o el mocador amb què es cobreix el cap la mare dels xiquets que van al mateix institut que els meus ens fan tenir el lleu pensament, a nosaltres, ciutadans normals i corrents, que poden ser uns terroristes. Quina altra cosa llevat de l’aspecte i les diferències culturals els podria fer sospitosos?
A penes hem llevat taula i m’arriba un missatge de Whatsapp d’aquells grups que les mares fem de la manera més insensata per convertir-nos en agendes amb cames dels nostres fills (no sé si és casual que el fem majoritàriament les mares…). El cas és que la cosa resa més o menys: “Domingo 12:00 concentración frente al Congreso y ayuntamientos. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes. Estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo”. Ara sí que em vénen tremolors i mal de panxa, i aquella suor freda que t’amara la pell de tot el cos quan estàs absolutament aterrida.
Sense que em done temps a preparar-me la til·la i la resposta a tal barbaritat, m’arriba per les xarxes socials un post d’una altra mare que diu: “Si estàs de acuerdo con que el ejército español tome las calles dale a ‘me gusta’ y comparte”. M’espanta comptabilitzar les mares que ho fan. No puc evitar-ho, però, per veure quantes de nosaltres preferim jugar-nos la mort a l’atzar abans que els nostres fills, els de totes (musulmanes, catòliques, agnòstiques o atees) visquen a colp d’uniforme i de fusell, sota una repressió constant i brutal com en els temps més foscos de la nostra història recent. Les compte i als tremolors, el mal de panxa i la suor freda sume unes ganes de vomitar que no sé on abocar.
No em direu que no és per tindre por; però no dels terroristes que maten aleatòriament i a l’atzar. El que m’esgarrifa és la incultura i la falta de memòria històrica, que ens fan tan vulnerables i tan manipulables, i em pregunte si el desconeixement i la ignorància es transmeten de mares a fills, com l’ADN. Voldria saber-ho del cert, per anar preparant els meus per al futur que se’ns ve a sobre, per a la por i la sospita.
