Tal com li havien ordenat, es posà la samarreta groga en eixir del port. S’alegra d’eixir d’allà. Portava quatre dies encabit en un camarot amb tres companys més i la testosterona gairebé es podia palpar amb els dits. Ja li ho havia dit l’àvia, no m’agrada la feina que tens. Tants homes junts, no pot ser bo. Però ell odiava les vaques i els prats. Pujà Rambla amunt, cap a la plaça de Catalunya. Quan el sergent li havia demanat si tenia cap tatuatge revelador, s’havia quedat de pedra. Odiava els tatuatges gairebé tant com les vaques i els prats. No, senyor. No duc cap tatuatge. Era estrany, sí, ja ho sabia. Tots els companys en duien. Als braços, a les cames, a l’esquena. Alguns fins i tot al cul. Com el senyal d’algun ritus d’iniciació. Quan havia arribat a Madrid, l’havia sorprès la quantitat de botigues que hi havia on podies fer-te fer tatuatges. Les ordres no especificaven en quin punt de la ciutat s’havia d’infiltrar, però la plaça li va semblar adequada. Estava de gom a gom. L’ambient era festiu. La gent cridava de tant en tant. No ho entenia tot. No calia. Feia calor. Envoltat de gent, mirà ací i allà per localitzar elements susceptibles. Hi havia pares amb criatures a coll. Moltes dones. S’endinsà. Elements susceptibles. No li havien indicat gran cosa més. Penetrà més entre la gentada. Feia calor. Es fregava amb els cossos sense voler. La suor començà a regalimar-li front avall i per les temples. Té, noi, li va dir una dona gran. Se’t veu acalorat. I li oferí una ampolla d’aigua i un mocador de paper. Elements susceptibles. Cal fer-los creure que ets un d’ells, encendre els ànims. Agafà l’ampolla i el mocador. S’assecà la suor i féu un bon glop d’aigua. Tornà l’ampolla a l’àvia. Els seus dits es fregaren i a ell li van venir al cap els artells de la seua àvia, torts de tant treballar, de colpejar el lli vora el riu, de treure els vedells del ventre de les vaques, de plantar creïlles, de fer feixos de llenya. Em fas patir, li havia dit la vespra quan havien parlat per telèfon. Per haver de viure en un vaixell ja et podies haver fet pescador com ton pare. Però ell també odiava la mar, que havia llepat els braços tatuats de son pare abans d’engolir se’l sencer, la mar que havia enfonsat sa mare en una tristesa perenne. L’àvia tota sola, l’havia pujat. Un àvia com aquella que ara li somreia amb unes dents tan blanques que no podien ser sinó postisses. Amb una camisa blanca i els cabells blancs. Féu marxa enrere. Va eixir com va poder de la plaça i s’endinsà per carrers dels quals no coneixia el nom. Un plor li vingué des de molt endins. Element susceptible.
