El 1807, l’any en què morien Angelica Kauffmann i Anna Amalia de Brunsvic-Wolfenbüttel, les dues dones més influents en la vida de Johann Wolfgang Goethe –que llavors s’acostava a la seixantena-, una jove de vint-i-dos anys, Bettine von Arnim –nascuda a Frankfurt el 1785 amb el cognom Brentano- iniciava una relació epistolar amb el seu admirat poeta que s’allargaria fins al 1811. Després d’enviudar, Bettine es va dedicar a la vida intel·lectual i, el 1835, va lliurar a la impremta un volum d’homenatge a Goethe –mort dos anys abans- que incloïa el carteig que havien mantingut, amb el títol Goethes Briefwechsel mit einem Kinde (Correspondència de Goethe amb una nena), explica Ramón Farrés, traductor de l’obra al català (Adesiara, 2015).
“Cal dir que la nostra autora no es va limitar a reproduir-hi les cartes, sinó que les va reelaborar literàriament, tal com va fer també amb els altres volums epistolars que va publicar. La dimensió real d’aquesta reelaboració no es va conèixer fins a començament del segle XX, quan es van publicar per primera vegada les cartes originals conservades”, assenyala Farrés. Tanmateix, malgrat les acusacions de falsaria, mitòmana i histèrica, no hi ha dubte que en l’actualitat, com indiquen els estudiosos, la Correspondència és considerada una novel·la epistolar en què Von Arnim “va interpolar passatges de missives i elements més o menys biogràfics amb una fortíssim component d’idealització i de transfiguració literària”, adverteixen Giulio de Martino i Maria Bruzzese (Las filósofas, 1994). Aquests especialistes també indiquen que el judici més encertat sobre l’obra el va fer Edgar Allan Poe el 1840: “Si Bettina haguera estat una jove anglesa hauria estat jutjada impúdica, si haguera estat una jove americana l’hagueren presa seriosament com a ex-amant del Poeta, però tractant-se d’una experiència viscuda a Alemanya era precís pensar que s’havia tractat de l’expressió literària d’un sentiment probablement autèntic, tant el 1807 com el 1835”.
La Correspondència, que va tindre una repercussió important des del primer moment i que aviat es va traduir a l’anglès i al francès, va rebre grans elogis de seguida, comenta Farrés en la introducció. Així, esmenta el poeta i filòsof nord-americà Ralph Waldo Emerson, que va escriure el 1837: “[Bettine] és un geni superior a George Sand o Madame de Staël, més autèntica que totes dues, més enginyosa i profunda, així com molt més llegidora. ¿On trobaríem una altra dona comparable amb ella?”, i també Rainer Maria Rilke, que, a Quaderns de Malte, del 1910, posa en boca del protagonista: “¿Com és possible que no se’n parli arreu, del teu amor? ¿Què ha passat, d’aleshores ençà, que sigui memorable? ¿En què s’ocupa, la gent? Tu mateixa coneixes prou bé el preu del teu amor, el deies en veu alta al teu més gran poeta per tal que el fes humà; perquè en les teves mans encara era un element pur”. Farrés apunta que avui “la pregunta de Malte continua sent vigent […] Tan sols uns quants iniciats, com Rilke, han estat capaços de veure en les cartes de Bettine un dels cims literaris de l’expressió de l’amor absolut i incondicional, aquest amor que no necessita ser correspost perquè conté la crida i la resposta”.
Malgrat que havia viscut en un ambient literari des de ben petita, Bettine –neta de Sophie La Roche, escriptora i promotora d’un saló literari en el qual es va formar, germana del poeta Clemens Brentano i esposa de Achim von Arnim, també poeta- es va trobar que les convencions socials continuaven imposant a les dones un paper passiu i domèstic en lloc d’un paper actiu i intel·lectual. “Un rol que excloïa eficaçment les dones de l’empresa heroica romàntica atiada pels homes”, afirma Ingrid E. Fry (“Elective Androgyny: Bettine von Arnim and Margaret Fuller’s Reception of Goethe”, 2001). Tot i això, ja en la cinquantena, amb els set fills criats, a més de traure a la llum el volum d’homenatge a Goethe –en què va aparèixer la Correspondència-, va publicar les obres completes del seu marit (1839-1948); La Günderode (1840), un llibre dedicat a l’escriptora Karoline von Günderole –que incloïa el carteig que havien mantingut-; El llibre pertany al rei, un assaig dirigit al monarca de Prússia, Frederic Guillem IV, amb què pretenia difondre les idees dels cercles romàntics; La garlanda primaveral (1844), una recull de faules dut a terme amb el germà i amb introducció de Wilhem Grimm, un dels cèlebres germans, i Converses amb dimonis, un text en el qual es declarava partidària de l’abolició de la pena de mort i defensava els drets dels jueus i de les dones.
Tants anys després d’aquelles primeres temptatives literàries, la pulsió que l’havia portada a prendre la ploma de manera obsessiva –“¿Què faig, Goethe? Em passo la meitat de les nits escrivint-te”, deia en una missiva el 25 de juliol del 1807-, seguia ben viva.
