A l’escola nacional on vaig anar durant els anys de la meua infantesa no ens adoctrinaven. ‘Adoctrinar’ és una paraula lletja que s’empra darrerament per a ocultar certes coses. Així i tot, teníem unes hores setmanals dedicades a la història nacional i d’altres a la història sagrada. L’aula era presidida per un crucifix i els retrats del fundador de la Falange i del cap d’Estat. Cada matí, abans de classe, resàvem un parenostre.
Érem cinquanta xiquets en una classe, tots nascuts entre 1961 i 1962. L’educació que rebíem era general, com el cap d’Estat d’aleshores, i també era bàsica i primària, com ell mateix. A penes escrivíem redaccions a classe, aleshores el Ministerio era més partidari dels dictats. A la planta baixa de l’edifici hi havia les aules per als xics, el menjador i l’oficina de la directora; en la primera planta hi havia les aules per a les xiques. I en diversos locals i magatzems del municipi es trobaven aquells que no havien tingut la sort d’entrar a “les escoles noves”, fills i filles dels emigrants manxecs, andalusos i extremenys, com ara la meua dona.
El pati de l’esplai estava dividit en dues parts, dedicada cadascuna a un sexe diferent. Abans d’entrar-hi, formàvem en fileres i ens cobríem com en l’exèrcit, tot marcant la distància entre uns i altres amb el braç. De vegades passava un mestre i repartia uns quants mastegots. Si tenies sort, te’n tocava un que et deixava coentet. Ens costava entrar a l’aula i ho féiem amb una certa recança.
Durant cinc anys vam tindre el mateix mestre i tutor. Un home calb, corpulent, de mitjana edat i tan baix que quan passava conduint el seu Renault Gordini no se li veia més que una part del cap i les ulleres. Era fumador. Aleshores, els fumadors, ja foren metges, esportistes o procuradors, no es tallaven un pèl i omplien els locals públics i les llars de fum. Ell no era una excepció i fumava a classe davant nostre. Exercia, el bon home, de docent i a casa de practicant i, a més, criava conills. De vegades, els castigats, després de l’esplai, recollien els entrepans abandonats al pati pels alumnes dels diferents cursos per tal d’alimentar els animalets. A bones, aquell senyor era un mestre més que acceptable, fins i tot creatiu, però quan se saturava podia arribar a mostrar una cara agressiva i violenta. En la butxaca de la seua jaqueta portava un parell de bolígrafs amb els quals corregia els deures i els exàmens, i en la seua taula sempre hi havia un pal de fusta amb què ensenyava disciplina als més entremaliats.
No hi havia activitats extraescolars en aquella escola nacional, sinó una hora de repàs al final del matí i una altra al final de la vesprada. Les mares, mai no ho va fer cap pare, venien a pagar aquestes hores extres en plena classe. “¿Cómo va mi Vicentín? Si le hace falta un buen calbot, usted va y se lo pega sin problemas, que tiene la cabeza un poco dura”. I nosaltres ens réiem i ens burlàvem del pobre Cento, que s’amagava davall la taula més roig que una tomata.
M’avorria a classe. Hi havia qui, per a entretindre’s, caçava mosques, li arrancava les ales i les tancava en una caixa de mistos que havia modificat perquè s’assemblara a un caixó de bous. Després feia desencaixonades.
M’agradava quan el mestre es posava a narrar-nos històries que no apareixien en els llibres de text, algunes de les quals eren protagonitzades per ell o algun familiar. Jo ja tenia una certa tendència a la literatura de l’experiència. L’home s’emocionava i en el moment més àlgid li venia un colp de tos que li unflava les venes del coll i la cara i la calba se li posava roja com un pebrot. Era el mateix que li passava a l’aparell de televisió en el millor moment de la pel·lícula, que es posava a fer ratlles i soroll. Aleshores, el meu pare s’alçava de la cadira i li pegava dos colps i l’aparell tornava a funcionar. Però a veure qui era el flamenc que s’alçava i li pegava dos colps a l’esquena al mestre. Encara que, de ganes, alguns sí que li’n tenien. El pal de fusta més que disciplina creava rancor.
No pensàvem en una altra cosa més que en allò que faríem en eixir d’escola. El campanar pròxim ens anunciava el pas dels quarts i de les hores i, en aproximar-se la darrera de la jornada, atents, esperàvem que dels llavis del mestre isquera la frase màgica: “Recoged y marcharos”. Aquella ordre no calia que la repetira dues vegades, en un minut la classe restava buida i en silenci.
