Deu anys després, tots som, ja, experts en economia. Ha passat una dècada des de l’inici de la crisi econòmica (la Crisi per antonomàsia) i la realitat ens ha obligat, almenys als qui érem de lletres, a reciclar-nos. Jo era un tipus que, dos lustres enrere, no sabia res de deute públic, ignorava completament què era la prima de risc i no tenia la més remota idea sobre que existira una cosa com l’anomenada vidriola de les pensions. Jo era feliç, d’alguna manera, abans del 2008. Però els esdeveniments mundials em van fer perdre la innocència: vaig tindre vergonya del meu cos i vaig adquirir consciència del pecat.
2008 ens va expulsar del paradís, això és un fet. Me’n recorde com si fóra ahir: tot era començar a sentir veus de qui habitualment no feia cas, que llançaven esgarips horrísons i frases inaudites que acabaven amb paraules com “avarícia”, “desregulació”, “default” o “rescat”. Em veig a mi mateix comprant el llibre El crash del 2010, de Santiago Niño Becerra. Això va ser l’any 2009. En aquell volum, el professor Niño feia una cosa que no solen fer els economistes i que sempre li agrairé: atrevir-se a interpretar el futur. Els economistes, ja se sap, són experts a explicar-nos com s’havia d’haver torejat el bou, una vegada aquest jau mort sobre l’arena, en un bassal de sang i amb la llengua fora de la boca. Però Niño Becerra ens va meravellar a tots explicant, amb una gran serenitat, que l’autèntica crisi no tenia res a veure amb els desastres que havíem pogut contemplar en 2008 i 2009, sinó que ens arribaria a l’any següent, en forma d’una hecatombe de dèficit públic. I tal dit, tal fet: a mitjan any vam poder contemplar la primera davallada de Grècia i les primeres retallades de Zapatero.
Com sóc optimista per naturalesa, també jo vaig creure inicialment que potser l’ínclit expresident del govern espanyol tenia raó quan deia que allò que començàvem a patir l’any 8 només era una “desacceleració” (sic). Al gener d’aquell any, però, el diari Público em va enviar a Marina d’Or per tal que duguera a terme un reportatge sobre com era aquell engendre urbanístic a l’hivern. Quan vaig arribar-hi, em va sobtar veure tot ple de cartells amb el proverbial “se vende” tatuant les façanes dels apartaments i li vaig indicar al fotògraf que m’acompanyava que en deixara constància. El reportatge es va titular Fin del sueño i jo vaig abandonar aquell lloc començant a pensar que potser “crisi” era una marca, en definitiva, justa i necessària, i que Zapatero –amb perdó– la mamava.
De llavors ençà he seguit Niño Becerra. No sempre hi estic d’acord, però ara ja conec la seua terminologia. Ara ja en sé, d’economia. N’he aprés en carn pròpia. I, quan vinga la pròxima crisi, estaré preparat. No em servirà de res, és evident, però almenys no compraré arguments deficitaris. El capitalisme petarà un dia i això no tindrà remei, però almenys que no ens pille desprevinguts. I sobre els economistes, ja ho sabeu: no feu cas dels qui només prediuen el passat. Jo també sé pontificar sobre l’oratge d’ahir: allò que m’inquieta és el de demà…
