“El tema no em fascina, però podria ser divertit, i Julian hi està tan entusiasmat, tan convençut… Un estudi de dona no s’ha pintat mai. A més, com seria un anunci per a ell, ho faria tot en el món per donar-me la meravellosa notorietat de la qual parla…”, va escriure Marie Bashkirtseff al seu diari quan Rodolphe Julian, un dels fundadors de l’Académie Julian, li va demanar que traslladara al llenç una de les classes que s’impartien al centre. En l’obra resultant, del 1881, una quinzena de joves, atapeïdes en un espai reduït, pinten un nen seminu que posa damunt d’una tarima –les dones encara no tenien permès l’accés a l’École de Beaux-Arts i, atès que, en general, a les acadèmies privades no podien treballar amb models masculins adults, tampoc no es formaven junt amb els homes–. De la part superior de la paret d’enfront pengen alguns estudis –tots d’infants– i a la dreta veiem un esquelet de dimensions més grans –que l’anatomia era important sempre que s’evitara l’estudi del cos nu–. Algunes alumnes sostenen la tela en un cavallet, mentre que altres ho fan en el respatller de cadires de boga, com la figura central amb el vestit blau clar que manté el pols amb un estapolany o aguantabraç. En primer pla, dues d’elles, una dreta amb un quadern i l’altra asseguda amb la paleta a la mà i la caixa d’olis, la trementina, els pinzells, els draps i la resta d’estris als peus, potser intercanvien parers sobre la tasca que estan duent a terme. La tela roja que hi ha damunt de la cadira de l’esquerra fa de contrapès de la composició i alhora palesa l’habilitat de l’artista en aquests detalls, llavors tan valorats.
Encara que no es tractava del primer retrat col·lectiu de dones pintores –recordem, per exemple, quasi un segle abans, el d’Adélaïde Labille-Guiard amb dues deixebles, Marie Gabrielle Capet i Marie Marguerite Carreaux de Rosemond–, mostrava, com mai fins aleshores, una quantitat important de dones pintant en un mateix espai. Salvant les distàncies –en L’Académie Julian no trobem cap personalitat del món de l’art–, remet a altres quadres en què apareixen reunits un bon nombre d’artistes, com ara Artistes al taller d’Isabey (1799), de Louis-Léopold Boilly, o L’estudi a Batignolles (1870), d’Henri Fantin-Latour. També presenta similituds formals, tenint en compte el lloc i la presència de models, amb un altre anterior: Els membres de la Royal Academy (ca.1772), de Johan Zoffany. Tot són homes en aquestes obres; només en l’última trauen el cap les dues dones que hi van participar en la creació d’aquesta institució a Londres, Mary Moser (1744-1819) i Angelica Kauffmann (1741-1807), però ho fan no de manera presencial, sinó en dos quadres penjats de la paret. Era inconcebible que elles compartiren un espai en què la nuesa masculina s’exhibia de forma habitual ni que fóra en una pintura; calia que conservaren la innocència.
Marie Bashkirtseff, com tantes altres dones que havien acudit a París a estudiar art, no hi va tindre cap més remei que ingressar en aquesta acadèmia privada, l’única que acceptava estudiants del seu sexe. Nascuda el 1858 a Gravotsi, a prop de la ciutat de Poltava, al sud d’Ucraïna, va viatjar per Europa amb una part de la família, pertanyent a la noblesa menor russa, fins que es va establir al costat de Niça. Va rebre una educació acurada amb tutors particulars, que incloïa llengües modernes i clàssiques i música. Amb talent per al piano i per al cant, pretenia convertir-se en mezzosoprano, quan una afecció a les cordes vocals la va obligar a desistir-hi. “… Déu meu! Quina bella veu vaig tindre! Era potent, dramàtica, captivadora; produïa calfreds a l’esquena. I ara no tinc res, ni tan sols una veu per parlar!”, va anotar al dietari. Davant de la impossibilitat de continuar aquest camí, als setze anys, va decidir mamprendre la carrera d’artista i va convèncer la família que havia de traslladar-se a la capital francesa per tal que poguera formar-se. Una vegada instal·lada, a més de la seua dedicació a la pintura, va entrar en contacte amb el moviment feminista i la societat Le droit des femmes –fundada per Hubertine Auclert el 1876, l’any anterior de la seua arribada–, que esdevindria Le suffrage des femmes el 1883. El seu posicionament es va manifestar en alguns treballs com Jove llegint ‘La qüestió del divorci’, d’Alexandre Dumas (1880), una peça amb què, d’una banda, pretenia trencar els tòpics sobre el caràcter menys seriós i intel·lectual de les lectures femenines i, d’altra, proclamar el dret a la independència de les dones.
