Esther es casà a Sueca un divendres de mercat. Sempre havia dit que si un dia ho feia, ho faria en hivern:
—M’agradaria que la gent vinguera amb abric.
Ella en portava un marró de pell sintètica. A la mà, un ram de margarides de color malva amb fulles d’eucaliptus. Era senzill i sofisticat. Feia molt bona olor.
Jo havia tardat quatre minuts en tren des de Cullera i havia arribat a la plaça de l’Ajuntament pel carrer Sequial, amb les parades del mercat a banda i banda. Entre torcamans i sabates barates, m’havia obert pas cap a l’altar laic on la meua amiga contrauria matrimoni.
Oficià la cerimònia l’alcaldessa. A mà esquerra del saló de plens, a la paret, una foto del rei. En els bancs dels regidors, la família, com preparats per a votar si calia. De cara a aquell semicercle, els nuvis i les dues testimonis.
La batllessa prengué la paraula:
—Hi ha moltes maneres d’unir-se i aquesta és una d’elles.
Certament. D’unir-se i de viure. Seguint l’acte, hi havia parelles casades; parelles per casar; parelles que mai no es casaran; dones i homes solters; parelles de dones; parelles que conviuen; parelles que no; separats; residents a l’estranger; autòctons que fan vida a la comarca; pares amb un, amb dos, amb tres fills; pares sense fills; una àvia, i una neboda que havia fet fugina. Seríem unes trenta persones.
La màxima autoritat local els proposà dir els vots com Tirant i Carmesina i ells acceptaren. Hi ha dos vídeos del moment. En un, els nuvis estan d’esquenes i parla ell:
—Jo, Toni, em done a tu, Esther, per lleial marit i et prenc a tu per lleial muller.
En l’altre, els nuvis estan de cara i parla l’Esther, presa de l’emoció, amb ulleres de sol:
—Jo, Esther, em done a tu, Toni, per lleial muller i et prenc a tu per lleial marit.
D’aquesta manera, en virtut de la facultat que li havia estat atribuïda per la llei a l’alcaldessa, foren declarats marit i muller.
Una dolçaina i un tabal els esperaven —per sorpresa i per encàrrec del pare de la núvia— a la porta del carrer per tocar-los la Muixeranga, una melodia que aborrona, més encara quan s’escolta des d’una escala majestuosa de marbre blanc:
—És de les poques coses que em provoquen un sentiment íntim de nació i pertinència —ens explicaria després la meua amiga.
L’escoltaren en silenci i —tots dos— amb ulleres de sol, amb un ram senzill i sofisticat a la mà i un abric marró de pell sintètica al damunt.
Llavors, sí, xafaren la plaça i solters, casats, pares, fills, una àvia i una neboda que havia fet fugina els reberen amb arròs.
Ja amb l’acta matrimonial sota el braç, avançàrem en grup sortejant les furgonetes que començaven a desmuntar el mercat fent el soroll d’un mercat quan es desmunta. Cada volta n’érem més. Uns quaranta, quan férem marxa enrere perquè havíem oblidat fer-nos una foto a l’escala majestuosa de marbre blanc.
Al segon intent, sí, arribàrem a la meta: a l’Ateneu Suecà del Socors. Allí, els iaios que passen la vesprada llegint el diari i jugant a dòmino hagueren d’acceptar que, de la mateixa forma que al seu país la pluja no sap ploure, al seu país, la gent —si vol— es casa així: un divendres de mercat.
