No sé si també els passa a vostés, sospite que sí, que aquesta és una qüestió d’allò que es diu universal. La vida, la meua, la de tots, tendix al desorde. La nostra constant quotidiana és de lluitar contra ell per a evitar que ens acabe ofegant.
Em vaig adonar prompte que aquest és un combat que tenim perdut i al qual podem aplicar el vers de Raimon “quan tot acaba, torna a començar”. Som uns Sísifs de l’orde.
De menut vaig tindre tendència al desorde, era un vertader deixat, un descuidat, un desastre, fins i tot un negligent. Recorde que un any, a meitat de curs escolar, em van haver de comprar de nou tots els llibres de text, ja que els primers els havia destrossat. Amb els anys he aprés que, contra el desorde, hi ha bones estratègies per a véncer-lo i mantindre un cert orde durant períodes de temps més llargs. L’orde, encara que és provisional, et facilita i millora la vida.
L’obsessió per l’orde, però, es pot acabar convertint en una empallegosa dictadura. Com a partidari acèrrim de la llibertat, sóc de l’opinió que no hi ha cap dictadura bona, ni tan sols les ‘dictatoves’, ni aquelles que es disfressen de democràcia. No hem de pensar, com diu la poeta d’origen belga Chantal Maillard, que “el orden nos exime de ser libres”. No.
Ma mare desitjava infructuosament un fill ordenat, ben pentinat i ben vestit. Jo també he anhelat un món ordenat, tranquil, potser per això em vaig fer constructor de móns en els quals cada pregunta té la seua resposta corresponent. El meu pare, que era molt de la broma, de menut m’assegurava que de l’orde del poble s’encarregava l’Ajuntament i afegia que un operari municipal cada nit recollia els carrers i a l’endemà, al trenc de l’alba, els tornava a posar al seu lloc nets i polits. Era més ingenu que no ara, a més, qui als sis o set anys és capaç de no creure en la paraula del seu pare?
Al nostre barri vivia un home d’estatura mitjana, ventre provinent, bru de pell i amb els ulls petits d’una fura. Un individu silenciós, una mica alienat, que a mesura que caminava anava sumant cada passa que feia. Els xiquets li déiem El Comptapassos, els majors El Morvedrí. Era solter i vivia amb una germana fadrina que s’ocupava d’ell.
Nosaltres, els xiquets del rogle, l’observàvem i, fins i tot, de vegades, el seguíem encuriosits. Mai no el vam molestar. No res el distreia. No contestava salutacions ni requeriments. Vivia per a comptar. Quan es trabucava, tornava enrere i començava de nou. Tenia apamat el nucli urbà. Quan havia tret els seus comptes i comprovat que cada carrer tenia les passes que li corresponien, tornava a casa tranquil. En els seus ullets es reflectia la seguretat que cada cosa era al seu lloc.
Mai no li ho vaig dir ni al meu pare ni als meus amics que sospitava que El Comptapassos treballava en secret per a l’Ajuntament. Sens dubte, era ell l’operari que arreplegava cada nit els carrers i les places del poble i, durant el dia, comprovava que cada llamborda, cada rastell, cada claveguera estiguera al seu lloc. Aquesta idea, si volen vostés, ingènua, infantil, fins i tot estúpida, em feia sentir bé i dormir profundament amb la tranquil·litat que, a pesar que jo era un desastre, hi havia algú que s’ocupava que el món no anara cap a la catàstrofe. De major he pogut comprovar que de l’orde, però també de la llibertat, de la justícia social, de la democràcia, no hem de deixar que s’encarregue ningú per nosaltres.
