Les armes identitàries les carrega el diable. Ara mateix, una de les conseqüències més indesitjades del procés independentista a Catalunya és la pugna entre el PP i Ciutadans, a la resta de l’Estat, a veure qui la fa i la diu més grossa contra les cultures no castellanes. Dic a la resta de l’Estat però hauria de dir, especialment, al País Valencià i a les Illes Balears, allà on el partit d’Albert Primo de Rivera interpreta que el seu missatge pot calar més fàcilment –i el PP recula mossegant a tort i a dret.
Crec que va ser Raimon el primer a advertir que la independència de Catalunya provocaria greus conseqüències contra el catalanisme valencià. La independència no s’ha produït –en el seu lloc, tenim el sainet tràgic del 155–, però els susdits efectes ja són perfectament perceptibles. PP i Ciutadans han entrat en una cursa a veure qui és més fatxa (I no podrien haver-hi dues falleres majors?). I això, en termes lingüístics, vol dir perseguir qualsevol mostra de valencianisme, per més innocent que siga. No fa res l’Ajuntament de Castelló, per exemple, va voler iniciar el procés perquè la forma original del nom de la ciutat siga l’única oficial. La campanya cavernícola subsegüent va ser de traca. Més tard, es va esbombar que les autoritats municipals havien repartit un fullet recordant als pares de nounats que sempre era una bona idea parlar en valencià al seu fill i que si tenien cognoms castellanitzats (Chordà per Jordà o Casañ per Cassany, per exemple), els podien regularitzar. La que s’ha armat! La tropa espanyolista, sempre prietas las filas, ha acusat els regidors castellonencs de tots els mals oblidant que en municipis governats pel PP –Benicàssim i Moncofa, ara; Borriana en l’etapa de Josep Ramon Calpe– també es va repartir el fullet.
No crec que servisca de res acusar aquests energúmens d’analfabets i acientífics –que ho són. Com tota la cera identitària, el que hi crema són ressorts purament emocionals. No hi ha res a fer. Però si volen una denominació bilingüe per a Castelló, estaria bé que ens atenguérem a la literalitat de les paraules: el que es diu en valencià Castelló de la Plana s’hauria de dir en castellà Castejón del Llano… (No volien bilingüisme?).
Total, que ni tenim independència de Catalunya ni dinem. I no sé com acabarà tot açò. A mesura que el PP es veja més acorralat, els disbarats pujaran de temperatura. Tot valdrà contra el valencià, com en els vells temps de Paquita la Rebentaplenaris i don Vicente González Lizondo (això com a al·lusió arqueològica per als lectors més madurs). Diu que fins i tot Juan Garcia Santandreu, el pistoler del blau, ha ressuscitat d’entre els morts, com el Cid, i cavalca de nou pel carrer de Colom.
Puigdemont, Puigdemont, quants crims es cometen en el teu nom!
