Mire les fotos de la meua infantesa i, tret d’aquelles en què era el protagonista d’alguna celebració, en totes estic mal pentinat. No he tingut mai uns cabells d’allò que deia la meua àvia «agraïts». He passat hores al llarg de la vida intentant-los posar en el seu lloc. Passats els anys, «l’agraït» he sigut jo perquè encara aguanten al meu cap per a protegir-lo de la intempèrie.
Recorde quan m’alçava del llit i, després de buidar la bufeta, em mirava derrotat en l’espill abans de posar-me a l’àrdua tasca de convertir aquells claus de punta en una formació de cabell ordenat.
Després de desdejunar agafava la cartera i me n’anava a escola. Hi arribava abans que ningú. M’asseia en el brancal de la porta i parlava a soles. He estat un home a qui li ha agradat parlar amb ell mateix, pensar, escoltar-se… També llegir en veu alta i gaudir de la cadència d’unes frases ben construïdes amb les quals el seu autor ha buscat desesperadament la bellesa.
Hi va haver uns anys en què, abans d’arribar a l’escola, passava per ca ma tia Senilla per a buscar un company de classe, Toni Antoni. Érem nascuts el mateix any, el mateix mes. Toni era un xiquet de cabells agraïts i rossos, prim, més alt que jo i dels millors esportistes de la classe. Mentre desdejunava, assegut en una cadira, jo contestava tímidament les preguntes de ma tia Senilla i alhora intentava, amb la palma de la mà, controlar aquells cabells rebels que es resistien a les meues ordes. Mirava els d’Antoni i li’ls envejava. Després eixíem de casa xarrant i rient-nos de les nostres ocurrències. A la porta de les escoles noves jugàvem durant una estona amb els altres companys fins que un mestre, amb la son encara enganxada a les parpelles, obria les portes i ens invitava a entrar al pati. Recorde aquells dies amb un somriure penjat dels llavis. No perquè fóra un temps de felicitat suprema. Les diferents etapes de la vida les recordem pigallades, potser en excés, de petits instants de felicitat. Les penes les guardem en un bagul polsós, situat en un racó ocult del nostre inconscient, i algunes les transformem amb els anys en anècdotes risibles. Estem programats per a sobreviure i no ho podríem aconseguir amb els mals moments nítids i frescos en la nostra memòria.
Hem pegat cinquanta-cinc voltes al voltant de l’astre sol. Cada matí, després de buidar la bufeta, mandrós, em despulle i, trist, mire les cicatrius de les punyalades rebudes al llarg dels anys. La cara la tinc solcada per sendes estretes que ha creat el meu exagerat llenguatge no verbal. Els cabells han perdut el color de la palla per adquirir el de la cendra i, així i tot, continuen igual de rebels.
Hi ha matins que, com en el temps de la meua infantesa, passe per davant de ca ma tia Senilla. La dona fa anys que va faltar. Pense en el xiquet que cada matí passava a buscar. Recorde la seua mirada que irradiava sinceritat, el seu cabell ros i agraït, la seua manera d’expressar-se, la seua velocitat quan feien curses a l’escola, el seu domini de la pilota jugant al futbol, el seu somriure sincer, transparent. Per uns moments estic temptat de tocar a la porta de la casa, però sé que encara que ho fera no m’obriria: Caront se l’emportà en la barca fa més de vint anys. Maleïda Parca!
