Després d’un llarg oblit, la personalitat de Lluïsa Vidal va començar a recuperar-se de manera tímida en alguns treballs i estudis entorn dels anys vuitanta del segle passat. Així, el 1975, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, es duia a terme l’exposició Sis pintores catalanes, amb teles de Lola Anglada (1892-1984), Teresa Romero (1895-1974), Pepita Teixidor (1875-1914), Consol Tomàs (1892-1974), Visitació Ubach (1873-1924), i la mateixa Lluïsa Vidal (1876 – 1918). El 1985, al volum VII de la Història de l’art català, dedicat al Modernisme i al Noucentisme, els autors, Francesc Fontbona i Francesc Miralles, en l’apartat “Entre tradició i modernitat”, hi feien una petita aportació al coneixement d’aquesta artista: “Filla del moblista més famós de Catalunya de la Restauració i la pintora catalana més completa del seu temps. Deixebla de Mas i Fontdevila, destacà sobretot com a retratista de personatges femenins; a part d’això les seves obres més característiques són escenes d’infants anecdòtiques, una mica en l’estil de les de Marie Bashkirtseff, però tractades amb factura més lliure, d’influència moderadament impressionista”. També hi trobem la reproducció a pàgina sencera del retrat de la seua germana Marta acompanyada d’un breu comentari: “Lluïsa Vidal fou la primera dona catalana que assolí el nivell de professionalitat dels pintors masculins. Sortí de la temàtica floral, reducte habitualment conreat per les dones-pintores, i abordà amb plena dignitat les composicions amb figures pròpies del seu temps”.
Posteriorment, el 1996, Marcy Rudo, editora, escriptora i investigadora novaiorquesa instal·lada a Barcelona des del 1981, va publicar Lluïsa Vidal, filla del modernisme, un llibre que va posar llum sobre l’artista. Més encara, quan el 2001, Rudo s’encarregava de la primera mostra retrospectiva, organitzada per la Fundació La Caixa, que es va poder visitar a Granollers, Vic, Lleida i Girona –no a Barcelona, la seua ciutat natal. Des de l’homenatge que se li havia fet a la Sala Parés en el primer aniversari de la seua mort, no s’havia tornat a veure una col·lecció de peces seues tan important. Dels seixanta-sis quadres que la integraven, un –Mestresses de casa (1905)– havia estat localitzat enrotllat en un magatzem del Palau de Pedralbes. Al catàleg, Mary Nash incidia en el paper actiu de Vidal dins dels primers moviments feministes de l’època.
El 2013 apareixia Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, de Consol Oltra, una revisió de la biografia amb noves aportacions documentals (correspondència privada, en especial amb les germanes), ampliació del nombre d’obres assignades i recuperació de les il·lustracions en revistes, com La ilustración artística, Hojas selectas i, sobretot, Feminal. L’any següent, Oltra seria la curadora d’una altra exposició més reduïda al Museu Modernista de Barcelona titulada Amb ulls de dona. Lluïsa Vidal, la pintora modernista. El 2015, Ezequiel Moltó presentava, a la Universitat d’Alacant, la tesi doctoral Dones que pinten. Aproximació sociològica a les pintores catalanes contemporànies. El cas de Lluïsa Vidal, un treball al llarg del qual va haver d’afrontar “la falta d’estudis previs, d’una tradició investigadora i l’escassa documentació”, a més de la dificultat de trobar els seus llenços: “Tots els quadres de Vidal descansen als soterranis del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)”.
El 2016, precisament el MNAC duia a terme la monogràfica Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, en què s’exhibien un important nombre d’olis, dibuixos i il·lustracions, –alguns donats a aquesta institució per les germanes el 1935 i altres pertanyents a col·leccions privades. També hi figuraven esbossos –que en revelen el procés creatiu i han estat fonamentals per identificar peces que s’atribuïen a altres autors–, fotografies familiars, cartes, reproduccions de revistes, llibres amb il·lustracions, crítiques aparegudes a diferents diaris de l’època o el diploma que li va atorgar l’Ajuntament de Barcelona el 1907 per un dibuix. A més de destacar en els retrats de personatges femenins –que es deia adés–, entre els quals els de dones tan rellevants com Carme Karr, Dolors Monserdà, Margarida Xirgu o Caterina Albert (Víctor Català), també en va executar d’homes, sobretot d’altres artistes amics –el del pintor Ricard Canals n’és un bon exemple. Malgrat que va morir als quaranta-dos anys a conseqüència de la grip espanyola –la pandèmia que va afectar tot el món el 1918– ens va llegar més de tres-centes obres. En l’actualitat, el MNAC n’exposa dues de forma permanent.
