València va ser la primera ciutat de la Corona d’Aragó que va celebrar la festivitat de sant Jordi, l’any 1343, quan ja feia més de mil anys que els cristians primitius lhavien convertit en un guerrer de llegenda, encara que ningú sap si va ser un personatge real o l’adaptació d’uns quants mites antics.
De fet, la llegenda de sant Jordi i el drac té molts punts en comú amb el mite del Minotaure, que era un monstre ben estrany perquè ni menjava de tot, com els humans, ni era herbívor, com els bous: menjava persones. Fins que Teseu, el semidéu grec, va entrar al laberint, el matà i en va poder eixir gràcies al fil que li havia donat Ariadna.
La llegenda de sant Jordi i el drac afirma que, en temps antics, per la Capadòcia, hi havia un drac capaç de caminar, volar i nadar, que matava la gent amb el seu alè putrefacte. Per acabar amb aquell martiri, els afectats decidiren oferir-li una víctima diària, que triaven per sorteig.
Tot anava com una seda fins que, un dia, l’agraciada en aquell sorteig mortal va ser la filla del rei, una donzella preciosa, tendra, piadosa i amb molt bon caràcter, que feia pena oferir-li al monstre. Alguns ciutadans altruistes s’oferiren a substituir-la, però el rei es va negar perquè deia que la llei era igual per a tots…
De manera que, l’endemà de matí, la princesa es va dirigir cap al llac on vivia el drac, mentre la gent plorava i la compadia. Però, en això, va aparéixer un cavaller que muntava un cavall blanc i que duia una armadura que resplendia com l’or o com el sol. La princesa li pregà que se n’anara, perquè el drac devia estar al caure, però el cavaller, que era sant Jordi, li va dir que l’havia enviat Déu per a matar el monstre i lliurar aquella bona gent del martiri. Així, amb el drac ben mort i la princesa sana i estàlvia, el cavaller se’n va anar cap a la posta de sol, a pesar que el rei li va pregar que acceptara la seua filla en matrimoni.
Segles després, aquell cavaller amb l’armadura d’or i el cavall blanc va ajudar les tropes del rei Jaume a guanyar la batalla del Puig i va alliberar Alcoi de l’amenaça sarraïna, a pesar que l’Islam també el considera un sant.
Més enllà de la llegenda, l’etimologia proposa que Georgios, el nostre Jordi, vol dir ‘qui treballa la terra’. Per això hi ha experts en la matèria que consideren que la llegenda de sant Jordi i el drac és un mite que fa referència al sol de l’estiu, que allibera la princesa primavera dels rigors de l’hivern, que seria el drac.
Però, tant si sant Jordi és una recreació del mite del Minotaure com si és una reminiscència d’algun culte agrari, encara més antic, per als valencians, com per a tants pobles d’Europa, Àsia i Àfrica, és un senyal d’identitat que ens permet participar en algunes de les festes més vistoses, populars i concorregudes del món.
I recordeu que, enguany, si compreu un llibre i una rosa, el llibre hauria de ser dels i les nostres i la rosa, groga.
