El món, substancialment, és la llarga lluita per evitar o –amb sort– acallar el soroll dels imbècils. Som set mil milions d’habitants en aquest planeta. Lògicament, tothom vol dir la seua, així que és perfectament il·lusori aconseguir que els qui no tenen res important a comunicar romanguen en silenci. Una xarrameca global, un espetec labial simultani, una horrísona fonologia ho envaeix tot. N’hi ha, però, que no s’acontenta a parlar per parlar. Necessita que la inanitat de la seua inútil aportació al món siga consistent, així que es dedica purament i simple a fer soroll: tocar el bombo a les tres de la matinada, cantar a crit pelat –amb excusa etílica o sense– enmig del carrer, tirar coets a tort i a dret, prémer l’accelerador d’una moto esquifida però ben trucada, posar els altaveus del cotxe a tota potència (amb les finestres abaixades, naturalment)…
Un rebombori universal, constant i abassegador ho envaeix tot. Els professionals de la literatura, a més, coneixem bé aquest fenomen que es dóna en les últimes dècades que consisteix a voler escriure per damunt de tot. Ara tothom vol ser “escriptor”…, sense haver llegit res ni estar disposat a fer-ho amb la més mínima constància. La postmodernita ha convençut la gent que és perfectament injust que només Shakespeare puga ser Shakesperare, així que qualsevol xitxarel·lo amb ínfules es creu amb dret a infligir al món el seu llibre.
El resultat d’això està a la vista. Quants llibres es publiquen a l’any només en català? Al voltant de 50.000? Doncs no n’hi ha tants lectors, així que la cosa és perfectament dramàtica… Algú ha aconseguit fer córrer la brama que ser un simple lector és ben poca cosa. I, tanmateix, està bé voler ser Shakespeare, però, hi ha alguna cosa superior a ser un bon lector de Shakesperare?
Aquesta inútil proclama podria estendre’s a molts altres camps de l’activitat humana. Soroll, en aquest sentit, no seria només el que el diccionari hi dictamina (“So que no és la veu humana o d’un animal ni el so d’un instrument músic, so no musical a causa d’impulsions irregulars i confuses”). Soroll és tot el que resulta innecessari en la vida quotidiana, el que hi afegeix confusió i destorb. Tot allò que no millora el silenci és soroll. I el silenci és la més bella de les perfeccions humanes…
