Tinc un defecte en la mirada. No en la vista. En la mirada. Quan veig grups d’homes sols, heterosexuals, em pose alerta. I no és que pense que quan els homes s’ajunten, ells tots sols, no puguen fer coses bones, que en deuen fer, algunes. El que sé del cert, de bona tinta, confirmat per molts d’ells quan parlen en privat i fora dels cercles masculins, és que les dones en sortiran malparades. Perquè els falta el defecte, en la mirada. Els homes heterosexuals, en la nostra cultura, quan s’ajunten, desenvolupen com per osmosi una capacitat il·limitada per menysprear les dones, per tractar-les com peces de la possible cacera que podrien emprendre tots junts, com una gossada, i les boques se’ls deformen i se’ls omplen de culs i de mamelles, i s’enceguen i ja només veuen les dones com un trofeu, com un botí, com qualsevol cosa excepte com una persona. Aquests homes, en molts moments de la vida ho saben, que les dones són persones com ells, perquè, si més no, n’hi va haver una que els va parir, que els va ajudar a créixer, que tantes coses. Però és ajuntar-se i oblidar-se’n. Si sou homes i llegiu això, només cal que penseu en com es devia sentir un negre que anava tot sol pel carrer, en l’època del Ku-Klus-Klan, quan es trobava amb una colla de blancs (homes, és clar). Tots els qui us pugueu sentir ofesos per això que escric, si no heu participat mai amb comentaris inapropiats, o si més no amb el vostre silenci, en converses d’aquesta mena entre homes heterosexuals sols i junts, si sou precisament aquell que s’ha oposat, que ha manifestat clarament el descontent i el malestar, si sou aquell que ha tallat la conversa i l’ha titllada de masclista i etcètera, si sou aquesta persona, aquest home, teniu les meues disculpes i el meu reconeixement. I amb tot, la mesura és senzilla: busqueu les dones, busqueu aquest defecte que encara no teniu, amereu-vos d’una altra manera de mirar el món. Evidentment, totes no el mirem de la mateixa manera, no cal dir-ho, però la simple presència, la inclusió, remourà coses i, a la llarga, hi haurà canvis. I els canvis, haureu de convenir amb mi, ja truquen a la porta. Ixen elles dels instituts amb les pancartes morades, amb el crit clar, amb l’alegria i la indignació quasi intacta. Però ara per ara, aquestes joves encara són fans de grups musicals d’homes o xics, sols, junts. Quan començaré a veure grups mixtos, començaré a pensar que potser, potser el canvi va de bo. Mentre això no passa, recordeu sempre, xics i homes, com a segona mesura profilàctica, que NO significa NO. I en cas de dubte, no us poseu a interpretar. Espereu, espereu sempre que siga la mà d’ella la que s’apropa, la que parla. Proveu de callar.
