A Zuric, al Cabaret Voltaire, el 1916, o a la Galeria Dadà, el 1917 (els estudiosos no ho saben amb certesa), Sophie Taeuber, amb una màscara i un vestit de colors vius –blau, roig, blanc, marró…, a més d’or i argent–, de formes geomètriques que limiten els moviments –sobretot del tors i els braços–, executa una dansa intuïtiva i abstracta. Només ens ha arribat una fotografia d’aquesta actuació en què l’artista i ballarina provava de trencar amb el llenguatge establert de la dansa (recordem que s’havia formant a l’Escola de Dansa Expressiva de Rudolf Laban), amb un vestuari (màscara de Marcel Janco i vestuari de Hans Arp) que també combatia l’art i la indumentària de l’època. A diferència de la voluntat de durabilitat de les obres estàtiques, el caràcter efímer d’aquestes performances encaixava amb l’aspecte tragicòmic de Dadà i s’erigia en una protesta contra un sistema social fallit, contra les tradicions i els costums, contra els falsos mites de la raó positivista, contra el que succeïa a Europa. Un gest que –assenyala Mario de Micheli– havia de ser sempre una provocació contra el bon sentit, contra les regles i contra la llei, i que, en conseqüència, havia de produir escàndol, l’instrument preferit pels dadaistes per expressar-se (Las vanguardias artísticas del siglo XX, 1966).
El 1916, Hugo Ball, un home culte, doctorat en filosofia i escriptor, va crear el Cabaret Voltaire i va aconseguir atraure, des de la primera funció, artistes i poetes d’arreu d’Europa, entre els quals Sophie Taeuber i el que seria el seu marit, Hans Arp. En aquest local es llegien poemes i es feien funcions de teatre i musicals envoltats de pintures de Picasso, Kandisnky o Klee, que penjaven de les parets. Un lloc exuberant i farcit de vitalitat en uns anys d’incertesa, destrucció i pobresa, on va aparèixer Dadà. Quan, sis mesos després, aquest espai de llibertat va tancar, els dadaistes van traure a la llum una revista homònima i, un any més tard, a la Galeria Corray (posteriorment, Galeria Dadà) es va celebrar una exposició en què, a més de treballs dels integrants d’aquest moviment, n’hi havia altres cubistes, expressionistes, futuristes i primitivistes, tota l’avantguarda artística, en definitiva.
Tristan Tzara, un dels fundadors, deia en una entrevista a la ràdio francesa el 1950: “Per tal de comprendre com va nàixer Dadà és necessari imaginar-se, d’una banda, l’estat d’ànim d’un grup de joves en aquella mena de presó que aleshores era Suïssa en temps de la Primera Guerra Mundial, i, d’altra banda, el nivell intel·lectual de l’art i la literatura en aquella època […] Vers 1916-1917, la guerra semblava que no acabaria mai […] D’ací el disgust i la rebel·lió […] La impaciència de viure era gran; el disgust es feia extensiu a totes les formes de la civilització anomenada moderna, a les seues mateixes bases, a la seua lògica i al seu llenguatge, i la rebel·lió assumia formes en què el grotesc i l’absurd superava llargament els valors estètics”. Uns sentiments i unes idees que compartia Sophie Taeuber i que la van portar a dur a terme obres amb les quals volia construir una nova humanitat. I ho va plantejar amb unes peces plenes d’innocència, esperança i veritat en què el color i el joc són fonamentals. En gaudia, i això es transmet en les seues pintures, escultures, actuacions, teixits i titelles.
A fi d’adequar el contingut a les formes i les estructures, un qüestió que la preocupava, Taeuber va prendre els principis del disseny tèxtil i els va aplicar a la pintura i a la resta de manifestacions artístiques amb la ferma convicció d’alliberar-les de creences antigues i dels precedents restrictius. Entre les creacions d’aquesta etapa en què més s’aprecia aquest decisió, trobem les titelles per a un espectacle dadaista d’Alfred Altherr basat en el conte de fades de Carlo Gozzi, El rei cérvol (1762). Una versió que satiritzava la divisió que, el 1913, s’havia produït entre Sigmund Freud i Carl Jung, i que ella va saber traslladar amb una visió semblant a la dels somnis. Així, va aplicar l’abstracció i els principis de Dadà a les marionetes i va traduir les formes del disseny de teixits a elements tridimensionals per tal de bastir els cossos de les figures. A més, va concebre els moviments a partir dels seus estudis de dansa i les posteriors actuacions dadaistes. El resultat va ser qualificat de subversiu, ja que la inhumanitat de les figures mostrava de manera crua el militarisme i l’imperialisme, amb les seues xifres desmesurades, i l’absurd de la cultura europea moderna. Altres espectadors van sentir que les seves figures comunicaven una veritat mística i el seu disseny era guiat per un “centre espiritual”. Encara respiren vida i són d’una actualitat fora de qualsevol dubte. De fet, el 2015, la marca de moda italiana Fendi, per celebrar el seu 90é aniversari i els cinquanta anys de col·laboració amb Karl Lagerfeld, va idear una campanya publicitària en què reproduïa a grandària natural les petites peces de Sophie Taeuber.
