Dimecres passat es va tombar l’anomenada Creu dels Caiguts a la plaça del Centre de la Vall d’Uixó (la Plana Baixa). S’hauria d’haver fet dimarts, però un centenar de persones va impedir la primera escomesa. Els revoltats al·ludien que la creu no era un “símbol franquista”, sinó un “símbol cristià”, i demanaven que no s’enderrocara.
En realitat, de creus com aquesta n’hi ha arreu, tot al llarg del territori espanyol. Algunes es van eliminar fa anys. Les que quedaven –com aquesta de la Vall o la del Parc Ribalta de Castelló– han de ser ara eliminades, al caliu del que hi disposa la legislació estatal i valenciana.
El nucli de la controvèrsia, però, és si aquestes creus s’han de considerar, com deia, “franquistes” o rònegament “cristianes”. Però això, permeteu-me que us diga, és un fals debat. Les creus es van erigir a la postguerra per commemorar la victòria del colp d’Estat del general Franco, un tipus que s’autoproclamava “caudillo por la gracia de Dios” (sic). El que feia el franquisme, doncs, és apropiar-se d’un símbol religiós en estricte benefici polític. D’on podem concloure que els primers interessats a deslligar les dues realitats –la religiosa i la política– haurien de ser els catòlics militants.
Si jo fóra un creient amb tots els ets i els uts no deixaria que associaren el símbol de la meua fe amb les aventures criminals d’un dictador cruel. En canvi, passa exactament al revés: els que es manifestaven l’altre dia a la Vall d’Uixó –o els que arrepleguen firmes perquè no es tombe la creu del Ribalta a Castelló– estan perfectament orgullosos d’aquesta associació entre el catolicisme i el franquisme. Segueixen creient, a la seua manera, en el nacionalcatolicismo. I així els va.
Crec sincerament que els temps per a exaltar les victòries del franquisme ja han passat. Naturalment, Franco va morir al llit, a diferència dels seus estimats col·legues Benito Mussolini i Adolf Hitler. Això ho ha determinat tot: a la Transició vam anar amb peus de plom (Vicent Zaragoza, l’alcalde comunista de la Vall, als anys 80, va decidir mantindre la creu, per no atiar cap foc ideològic). I ara, com a conseqüència, hem heretat aquests incòmodes problemes.
El més al·lucinant de tot és comprovar com el franquisme continua tenint bona premsa entre certs sectors de la dreta, clerical o no. Això és completament impresentable. És com si la gent de l’esquerra continuara creient en les bondats de Stalin o en la vigència del comunisme soviètic.
Hem de viure els temps que ens ha tocat viure i les nostàlgies autoritàries, sincerament, fan bé de ser enderrocades. I punt.
