Tal dia com hui commemorem la festivitat de santa Marina, que va ser una xiqueta discreta i poc parladora. En fer-se dona, era una donzella tan atractiva que tots els joves de la contornada volien festejar-la, però ella volia mantenir-se casta i va passar set anys, els millors de la seua joventut, pregant Déu, sense moure’s i sense fer cas de ningú. Fins que, un bon dia, es va vestir d’home i la transformació degué ser espectacular perquè la deixaren fer-se monjo de la Mercè, amb el nom de fra Marí.
Ara que les persones que no se senten a gust amb el gènere que els ha donat la natura han començat a fer-se visibles, podríem dir que santa Marina va ser una precursora. O un precursor, com més convinga… Però també podríem endevinar que, en els nostres dies, hauria estat considerada autista, perquè no li agradava el contacte afectiu amb la gent.
Durant molts anys, l’autisme s’ha considerat una malaltia mental que es manifesta, sobretot, per deficiències de la comunicació i les relacions socials. No fa tant de temps, els especialistes estaven convençuts que es tractava d’un trastorn infantil, provocat per la “fredor” de la mare durant els primers mesos de vida: una barbaritat que la ciència mèdica actual ha pogut desmentir i eradicar.
Segons alguns estudis més fonamentats que aquells primers intents de diagnòstic, la causa probable de l’autisme és un dèficit en la producció d’oxitocina, una hormona involucrada en el comportament social, els patrons sexuals, la conducta parental i els orgasmes. Les dones n’alliberen una gran quantitat quan s’aproximen al part i durant la lactància, però com passa amb tants altres misteris del cervell, encara no sabem de ciència certa tot allò que hauríem de saber sobre la producció, distribució i funcionalitat de l’oxitocina. Sí que sabem que l’autisme afecta dues persones de cada mil i que és més freqüent ens els xiquets que en les xiquetes.
Des de l’any 2005, moltes persones afectades per aquesta forma de veure el món que no els permet tindre un contacte afectiu amb l’altra gent celebren tal dia com hui la neurodiversitat, amb l’objectiu de fer saber que l’autisme no és una malaltia mental sinó una forma de ser. De fet, hi ha qui considera que cal patir “una miqueta” d’autisme per a triomfar en la ciència o en les arts i jo encara afegiria en la política o en els negocis…
Encara que resulta difícil diferenciar entre les veritats i els rumors infundats, la neurodiversitat ens ha donat molts genis. Einstein va començar a parlar, molt malament, quasi als cinc anys i era un xiquet molt introvertit. Tim Burton va ser diagnosticat als 57 anys, quan ja no era un xiquet. Newton, Beethoven, Mozart, Lewis Carroll, Bill Gates o Woody Allen també formen part d’aquesta selecta plèiade “d’autistes” i, entre les dones, podem esmentar Daryl Hannah o Courtney Love, en una llista que podria ser molt més llarga…
Celebrem, per tant, la neurodiversitat i alegrem-nos perquè, encara que tots som iguals, tots som meravellosament diferents i aquestes diferències, que ens poden convertir en sants o en genis, són la sal de la vida.
