Residia al carrer Major, en una casa cantonera que a hores d’ara, com tantes altres del barri vell, resta tancada. Era el menor d’una família nombrosa, durant anys i panys va viure amb sa mare, una dona viuda, de bon caràcter, pacient i amb una mirada alegre. En faltar la mare se’n va anar a viure amb un dels germans, no recorde quin.
D’estatura mitjana, prim, pell clara, cabell curt i castany fosc. Al mig d’una comunitat valencianoparlant, s’expressava en castellà, segurament per prescripció mèdica. Va haver-hi un temps en què els facultatius recomanaven a pares i mares amb xiquets i xiquetes amb algun problema en la parla, amb alguna deficiència cognitiva, que els parlaren en la llengua oficial de l’Estat per tal facilitar-los l’aprenentatge i evitar-los problemes, no sé quins problemes. A mi em van insinuar que ho fera amb el meu fill major i amb tota l’educació del món i d’una manera ben argumentada vaig enviar-los allà on brama la tonyina, a aquests supremacistes disfressats de galens.
En parlar, si es posava una mica nerviós, s’enganxava. El seu malnom familiar era l’Estanquer, encara que els xiquets li déiem «el tonto». La meua àvia afirmava amb contundència que en eixa família fins i tot «el tonto» era molt intel·ligent i que els tontos érem nosaltres.
J. l’Estanquer era una persona respectuosa amb tot el món i es feia de respectar davant dels adolescents amb una mirada severa i amb el gest de posar-se el dit índex sobre els llavis. Era una persona neta, ben vestida i correcta en el tracte personal. Li agradava ajudar el rector en missa. Sabia de la importància del ritual i mai no va tindre una eixida de to. Fou membre d’una comissió fallera. He de dir que ningú com ell acompanyava el director de la banda de música en processons i cercaviles. Se sentia amb una gran responsabilitat i marxava marcial amb el rostre seriós i marcant el compàs amb la mà dreta. Des que van faltar ell i Enrique que la banda, quan xafa les llambordes del poble, ja no és la mateixa.
El recorde a primera hora del matí acompanyat per sa mare octogenària a esperar l’autobús que el portava a l’escola de Sagunt.
No sé a penes res dels darrers anys de la seua vida. Desaparegué. No vaig saber que estava malalt i un bon dia, en una xarxa social, algú va anunciar que havia faltat.
Era una persona carinyosa com només ho és la gent que té la síndrome de Down. Li agradaven les xiques, sentir-se un més en la petita comunitat en què vivia, participar dels actes socials.
Fa ja uns anys li va preguntar a la poeta Mercè Claramunt: «Mercè, ¿tú eres mi amiga?», ella, molt sorpresa per la pregunta, el va mirar amb tendresa amb els seus ulls negres i brillants i li contestà: «Sí, J., yo soy tu amiga». Aleshores ell es va traure de la butxaca un paper plastificat i li va dir: «Sí, tú eres mi amiga, estás en mi lista». No res més lògic. Molts eren els que estaven en la seua llista i més encara els que el trobem a faltar.
