Gabriele Münter va participar en la primera exposició de la Neue Künstlervereinigung (Nova Associació d’Artistes) a la galeria Thannhäuser de Munic, el 1909, amb deu pintures i onze gravats. L’any següent, la mostra va recórrer Alemanya i, gràcies a l’èxit que hi va assolir, els artistes que en formaven part van aconseguir reconeixement fora de les fronteres del país. Per aquest motiu, més endavant, de nou a la mateixa sala, se’n va celebrar una altra que incloïa representació internacional, com la de Georges Braque i Pablo Picasso. No obstant això, el 1911, l’associació entrava en crisi a causa de les tensions entre els membres moderats i els progressistes; la ruptura es va produir el 2 de desembre, quan el jurat de la tercera exhibició va rebutjar l’obra Composició V, de Vassili Kandinski. Fou llavors que l’autor, Münter i Franz Marc van abandonar el col·lectiu i, junt amb Alfred Kubin, van fundar Der Blaue Reiter (El genet blau) al qual s’uniria poc després August Macke.
A mesura que la fama del grup creixia, les diferències entre Münter i Kandinski, però, eren cada vegada més grans i les decepcions i la irritació provocades per la relació van disminuir la capacitat de treball d’ella. Ja no passaven tant de temps junts, entre altres viatges per separat, ell va estar un període prolongat a Rússia per tal de visitar la família i els amics. En les nombroses cartes que es van enviar, sovint cada dia, a més de tractar les inquietuds artístiques, també les preocupacions comercials i altres qüestions quotidianes, s’hi adverteix el refredament del to de Kandinski i la impaciència de Münter pel divorci que no arribava mai. Abans –deia de gran–, “la majoria de les peces que van eixir bé les vaig dur a terme ràpidament i sense correcció”. En aquest moment, en canvi, escrivia: “Estic incòmoda i em sent incapaç de fer res durant els últims dies”. Amb tot, el 1913, muntava, a la Sturm Galerie de Berlin, la seua exposició individual més important fins aleshores.
Quan, a l’agost del 1914, va esclatar la Primera Guerra Mundial, Kandinski, obligat a regressar a Rússia, va acordar amb Gabriele que, tan bon punt fóra possible, es reunirien a Estocolm i, des d’allí, anirien a Sant Petersburg. Tanmateix, ja no es veurien mai més: ell, al·legant manca de diners i la por de sortir del seu país, no hi va acudir. El febrer del 1917, sense dir-li res –va deixar de contestar les missives–, es va divorciar i es va casar a Moscou amb Nina Andreievskaia, de 17 anys (ell ja en tenia 51). Tampoc mai no li va comunicar que havia tingut un fill i que havia mort de petit durant la Revolució. A partir del 1919, assabentada dels fets, Münter no va tornar a mostrar Passeig en barca, una de les seues obres més conegudes, que s’havia vist a Munic, Berlin, París, Zuric, Estocolm i Copenhagen. Va caure en una fase de depressió severa que es va perllongar al llarg de la dècada següent i que la va obligar a abandonar la pintura quasi per complet.
El 1921, Kandinski va enviar un agent a fi de demanar-li la devolució dels quadres i els altres béns que ella havia guardat. La disputa es va resoldre el 1926 amb l’acceptació de les dues parts d’una divisió formal. El 1931, després d’una estada a París, Münter es va establir una altra vegada a Murnau, Baviera, amb la seua nova parella, l’historiador de l’art Johannes Eichner, i es va posar a treballar de nou. El 1937, la mostra que tenia l’Associació d’Art de Munic va ser clausurada pels nazis a causa del contingut expressionista, que consideraven “degenerat” –igual que la resta de l’art avantguardista. Arran d’això, Gabriele va decidir retirar-se de l’escena pública, ja que estava en el punt de mira de les autoritats alemanyes, i protegir el llegat artístic que posseïa a casa: més de vuitanta pintures i tres-cents dibuixos de Kandinski i altres membres de Der Blaue Reiter, a més d’obres pròpies. Els nazis no van aconseguir, malgrat els diversos escorcolls efectuats durant la persecució, localitzar l’amagatall i destruir-les.
El 1957, amb vuitanta anys d’edat, va donar el conjunt –pel qual havia arriscat la vida– a la Städtische Galerie de la Lenbachhaus de Munic, on es pot gaudir en l’actualitat. Va continuar pintant a Murnau fins a la seua mort el 1962.
