El passat 5 de juliol va morir Claude Lanzmann. Per damunt de qualsevol altra consideració, Lanzmann és l’autor del monumental documental de nou hores Shoah. He explicat en diferents llocs la impressió que em va fer aquest film la primera vegada que el vaig veure. En un dels textos de Sin dios y sin diablo (l’antologia d’articles de Público que m’acaba d’editar la Institució Alfons el Magnànim), sense anar més lluny, relate la impressió de trobar aquestes imatges en televisió una inoblidable matinada.
Sobre Lanzmann, en fi, vaig prendre unes notes –que ara reproduiré– després de llegir les seues memòries, La liebre de la Patagonia (Seix Barral, 2011). Crec que és el millor epitafi –el millor homenatge– que li puc oferir.
De l’home que va dedicar quinze anys de la seua vida a dur a terme la realització de Shoah teníem dret a esperar una autobiografia densa i atractiva. És el cas. La liebre de la Patagonia, rebuda a França com un gran esdeveniment literari i social, és la narració d’una vida plena i magnífica, la d’un home a qui haguera agradat, “si existira de debò la metempsicosi”, reencarnar-se en una llebre. Ell pensa en aquestes llebres que colonitzen avui Auschwitz-Birkenau. En l’antiga geografia de la mort, aquests àgils mamífers travessen sense dificultat les tanques de filferro. Allò que tan pocs presoners hi van poder fer realment els és donat als petits lepòrids sense esforç, gairebé com un do immemorial i diví. Lanzmann pensa també en la llebre que els va saltar enmig de la carretera després del Calafate, als confins de Tierra de Fuego. Aquell petit animal era la Patagònia. Jo pense en la que em va eixir tornant de Vistabella en cotxe, a les faldes del Penyagolosa, una nit d’estiu de ja fa tants anys. Vaig baixar del vehicle. L’animal, enlluernat pels seus fars, estava immòbil, dret i tremolós a un costat de la calçada. Molt a poc a poc vaig intentar agafar-lo per les orelles però va fugir. Després Pepe, el meu sogre, se’m burlava: “Això és tot por!”. A la vida no se li ha de tindre por. “Cien vidas que viviera –escriu Lanzmann– no me agotarían nunca“. Brindem per això.
Hi ha una rara simetria, en aquest llibre, entre diferents moments vitals. El xicot jueu que, en plena guerra, s’apunta a la Resistència francesa (i s’hi juga la vida) renaix després en el documentalista que explica i glorifica l’exèrcit d’Israel, el Tsahal, i defensa l’existència de l’estat jueu en Pourquoi Israël. I aquest mateix xicot –aquest mateix documentalista– és qui emprén el repte sensacional de dur a terme Shoah, la gran pel·lícula de no ficció del segle XX, el gran fons de testimonis no només de víctimes, sinó també de botxins. Les anècdotes sobre com va poder localitzar Abraham Bomba, el perruquer de Treblinka, o com es van frustrar les entrevistes amb antics líders nazis són perfectament simptomàtiques del colossal esforç esmerçat en la realització d’aquesta obra magna. I tanmateix, Lanzmann és capaç de dir, amb el front ben alt: “Mai he tingut Israel com una redempció per la Shoah“.
El jueu parisenc, d’alguna manera, manifesta la seua personalitat desbordant en cada episodi de la seua biografia. Tan intensa i plena de vida –d’amor a la vida– és la seua evocació dels bordells del París de la postguerra (el Sphinx, el One-to-one, el Chabanais) com les seues vivències al costat de la parella intel·lectual del moment, Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir. Sartre serà per a ell el maître-à-penser fonamental. Ho compartirà tot amb ell, fins i tot la Beauvoir (amb qui va fer vida marital durant molts anys), fins i tot el gran interrogant de Leibniz: “Per què hi ha alguna cosa en lloc de no-res?”.
La vida de Lanzmann és un homenatge a la frase de Vladimir Jankélévitch que tant li agrada: “Qui ha sigut ja no pot deixar d’haver sigut. En endavant, el fet misteriós i profundament fosc d’haver viscut és el seu viàtic per a l’eternitat”. Per a algú sense creences religioses, la vida –la vida de cadascú, la vida de tots– és el gran teatre de la transcendència, el Gòlgota on el déu de cada u mor i ressuscita constantment en cada acte, en cada elecció biogràfica. Lanzmann va triar viure la seua condició de jueu fins les últimes conseqüències però sense fanatismes desbordants. Quan s’estrenava Pourquoi Israël als Estats Units li van preguntar quina era la seua pàtria, si Israel o França. I ell va respondre: “La meua pàtria és la meua pel·lícula”.
Hauríeu de llegir La liebre de la Patagonia. És el testimoni d’algú que ha posat vida en cada cosa que ha fet, en cada dona que ha estimat, en cada llibre que ha llegit. I això, que hauria de ser el més normal del món, és el seu gran privilegi.
