Dues dones que en són una ens miren amb aire greu. Els seus dos cors units per una artèria s’alimenten mútuament. Dues de les seues mans s’enllacen i les altres dues mostren, d’una banda, l’hemorràgia que no cessa i, d’altra banda, el motiu de la ferida oberta: la persona retratada en la miniatura ovalada. Els dos vestits, ben diferents, es complementen: l’un, el de la dreta, acolorit, propi de la tradició mexicana; l’altre, el de l’esquerra, blanc amb encaixos i flors, a la moda colonial, d’influència europea, tacat de sang. El cel nuvolós, grisenc, presagia tempesta sobre les dues figures assegudes al mig del no res en un senzill banc de boga. Elles, que són ella –els cabells negríssims pentinats enrere, les celles juntes, el bigoti insinuat…–, ens fiten de manera penetrant i ens exhorten a no perdre detall. “Jo em dessagne –sembla dir-nos– perquè soc dues dones inevitablement, sense remei, i no pense renunciar-hi. Qualsevol amputació em destrossaria i em disoldria”. I les artèries, fràgils i fortes alhora, reafirmen aquesta voluntat i, com les tiges d’una planta enfiladissa, s’aferren als cossos i s’hi recargolen a fi de palesar la unitat.
Frida Kahlo va pintar Las dos Fridas poc després de divorciar-se de Diego Rivera. “Aquell dia de desembre del 1939 en què van arribar una sèrie de papers que feien constar el divorci de Rivera, jo estava prenent el te amb Frida a l’estudi de la seua casa natal […] Frida estava extremadament melancòlica. Va dir que no havia estat ella la qui havia exigit l’anul·lació del matrimoni, sinó Rivera. Ell havia intentat aclarir-li que la separació seria el millor per a ambdós i la va convèncer per tal que l’abandonara. Rivera no va poder, tanmateix, convèncer-la que seria feliç i que la seua carrera aniria endavant quan s’hi separaren”, va escriure el crític d’art MacKinley Helm. Ella havia viatjat a París a principis d’any per muntar una exposició que havia d’organitzar André Breton, tot i que, finalment, a causa de la desídia d’aquest, va dur a terme a la galeria Renou & Colle amb l’ajuda de Marcel Duchamp –“De este montón de locos hijos de puta que son los surrealistas, es el único que tiene los pies en el suelo”, afirmaria després–. El 10 de març s’inaugurava Mexique, la mostra en què, a més dels seus treballs, també es van poder veure obres mexicanes dels segles XVIII i XIX, fotografies de Manuel Álvarez Bravo, escultures precolombines de la col·lecció de Diego Rivera i objectes d’art popular adquirits per Breton. Malgrat que no fou un èxit des del punt de vista econòmic, la revista La Fleche va publicar una bona crítica i el Louvre va comprar Autorretrato “The Frame” (1938), la primera obra d’un artista mexicà del segle XX que entrava al museu.
Si bé sovint s’apunta que el linogravat Dos mujeres (1925) anticipava Las dos Fridas, cal tindre en compte –assenyala el poeta i historiador de l’art Luís Roberto Vera– “l’especificitat i cronologia tant de cada obra com de la diacronia temàtica”. La primera fou un encàrrec per al poemari Caracol de distancias, d’Ernesto Hernández Bordes; la segona, el fruit del trauma i la desesperació que va suposar la separació de Rivera. Amb tot, “des d’un inici apareix el que serà una de les seues constats més notables: prendre’s a ella mateixa com a model”. També hi trobem –continua Vera–, “la digna impassibilitat del qui es retrata per a la posteritat”. A més, l’autor es refereix a la qüestió de la dualitat, que tal vegada –com suggereixen els estudis que hi cita– prové de la dissociació psicològica que l’artista experimentava des de xiqueta i al·ludeix al concepte de la convergència dels oposats. “Així doncs, veiem expressat ací, des de les seues primeres obres […], la necessitat d’inscriure’s ella mateixa en un tot que la supera i en el qual la seua vida pren sentit” (“Kahlo y Goncharova: dos mujeres (una vanguardia lúdica: ironia, dualidad y bizantinismo”, a la revista Katharsis, 2012).
La Frida amb vestit de Tehuana, la que Diego Rivera estima (ell hi veia “la encarnació de tota la magnificència nacional”), sosté precisament una imatge de l’exmarit quan era un infant a la qual hi arriba una de les artèries. La Frida amb vestit d’estil colonial, d’arrels europees, la que se sent menyspreada, prova de tallar amb unes pinces de cirurgià el doll de sang. “No tornaré a acceptar diners de cap home”, declararia. I malgrat les dificultats, en aquest retrat i en els següents que duu a terme, el rostre, seriós, oculta els sentiments. El 8 de desembre del 1940, es tornarien a casar amb les condicions imposades per Frida: ella finançaria les seues despeses, cadascú abonaria la meitat de les despeses comunes i no mantindrien cap contacte sexual.
