No acabe d’entendre molt bé la polèmica entorn dels llaços grocs. Tota la vida, en democràcia, la gent ha vestit l’espai públic i hi ha compartit tota mena de propaganda de les seues idees. Que ara alguns s’escaroten perquè els independentistes catalans hi pengen llaços de color groc em deixa un poc perplex. Si no t’agrada un llaç groc, doncs penja’n un de color verd o de color carabassa, no?
Tota una altra cosa és que determinats agents polítics estiguen alarmats per la potència del soberanisme, expressat en aquestes manifestacions de carrer. És llavors quan als estretegs de determinats partits comencen a passar-los pel cap idees de bomber, com ara enviar Albert Rivera a un poble de la Selva a despenjar llaços.
Una idea tinc clara: no és igual penjar un llaç que despenjar-lo. Els qui hem apegat cartells durant la Transició sabem com d’amarg resultava que algun desaprensiu anara per darrere a destrossar-los. La llibertat d’expressió no admet més rèplica que l’exercici d’una llibertat semblant. Si tu no vols manifestar cap idea, sinó només acallar la idea d’un altre, això no és llibertat d’expressió. Això té un altre nom i no és gens agradable de proferir.
Potser els edificis institucionals –la Generalitat, l’Ajuntament– haurien d’abstenir-se de col·locar-hi llaços, això també és cert. Les institucions han de ser neutrals. Però els ciutadans de peu, la gent normal i corrent, pot fer en l’espai públic el que li vinga de gust, mentre no siga violent ni il·legal.
Passa que tot el que té a veure amb Catalunya se n’està passant un poc de rosca. No fa res Isabel Bonig demanava poc menys que la guillotina contra Enric Morera per un innocent tuit on declarava la seua estupefacció perquè els presos catalans continuaren en presó provisional. És clar que la dreta pesca al toll de Catalunya, perquè no té cap altre calador. Diuen les barbaritats més grans i, com són contra Catalunya, són rebudes amb un ronc de satisfacció des de les profunditats de la caverna celtibèrica…
Fa anys, l’actor Tim Roth va fer unes declaracions molt pertinents: la dreta –deia– no vol expressar res, només vol impedir que els altres ho facen. Ser “de dretes”, així, ve a representar-se com una actitud d’una gran por davant la vida. Tenen por a la llibertat –d’expressió, sobretot–, a la igualtat, a la solidaritat, a un humil llacet groc. Supose que és per això que, de moment –i encara–, no sóc de dretes!
