No sé si us he explicat que fa un parell d’anys em vaig traslladar a viure des de la zona universitària a la part antiga del poble, perquè la trobàvem molt més tranquil·la. Durant tots aquests mesos mai no m’havia plantejat el perquè de tanta calma. Ara ho he vist clar: és una zona on viu sobretot gent gran. Dones més que res. Dones soles. De fet, fins fa poc tampoc havia caigut que al meu edifici, que té tres plantes i un entresòl, totes les dones del meu replà, on hi ha quatre portes, som viudes. Totes! A sota n’hi ha dues de tres. Totes freguen o passen la setantena, menys jo. Què fan les dones soles? –em pregunte d’unes setmanes ençà–. La senyora Dolores al matí ix a fer el recapte –’els mandaos’, com diria ma mare– de les veïnes del replà que tenen més xacres que ella i a la vesprada va a caminar per tal de fer una mica d’exercici. La senyora Vicenta té cura dels netets i la senyora Luisa, que és la major de totes i ja està prop dels 90, cada dissabte ix de casa mudada com un tro, amb un collaret de perles recorrent-li un discret escot, jo em pensava que per anar a missa, però no: m’han dit que va al ball.
Fa uns dies, la senyora Maria, una altra de les meues companyes de viudetat (que aquesta sí que va a missa. I molt) contava alegrement a la botigueta del barri on ens proveïm de les coses de cada dia una anècdota sexual amb el seu espòs la mar de graciosa. Sembla que se li va morir al llit en un moment de passió. La dona ho explicava amb detalls que no repetiré perquè em ruboritzaria. Ella i la dependenta reien a cor què vols i he de confessar que fins i tot a mi se’m va escapar una rialla que se’m va tallar en sec quan, a l’hora de pagar, la meua veïna li va dir a la botiguera: “Loli, apunta-m’ho i ja cobraràs quan puga ser, que aquest mes no arribe. Et dec molts diners ja?” Em vaig fixar que la senyora havia comprat només una creïlla, una ceba, un grapadet de bajoquetes i una barreta de pa. Què deu costar això? Tot plegat no més d’un parell d’euros, supose. A 20 de setembre, la pensió no li donava per pagar-se el dinar i, tanmateix, reia. Se la veia feliç recordant el marit i rient-se de la mort.
Com veieu, com no podia ser d’una altra manera, aquests dies pense molt en la mort i en l’amor. I també en la fe que no tinc. Ja m’agradaria que em reconfortara anar a missa, com a la senyora Maria… I pense en la pàtria, sempre. En el meu país petit, una de les baules de la cadena d’obligacions i estimes que m’he inventat per mantindre’m lligada a la serenitat i a una sort de normalitat que no acabe de reconèixer. El país, la llengua, la professió (i la professionalitat), la literatura, la maternitat… Serena i normal, baula a baula, encadenada a la vida. A una vida que ja no és la que era. Que és com si fora la d’una altra dona que no sóc jo. I una punxada de ràbia m’agullona el cor, la gola i els ulls, i em crema, salada, les galtes enceses. Està clar que no es veuen igual l’amor i la mort als 70 que als 45. És per això que en dies com avui, em pregunte si hauré d’esperar 25 anys per retrobar l’humor? Almenys, veient-les a elles tinc la certesa que, efectivament, un dia tornen les ganes de riure.
