Al final serà veritat que les clavegueres s’alcen en armes sempre que hi ha un govern socialista que cal derribar. Ja va passar amb Felipe González i ara hi tornem amb Pedro Sánchez. Però a Felipe, clar, els Gal li feien pessigolles morals, contra les quals es va defensar com va poder. Avui és l’excomissari Villarejo qui dispara a babord i a estribord amb canons de mida reglamentària, és a dir, amb sucoses gravacions que posen la cara roja reis i ministres.
Villarejo és un personatge fascinant: s’assemblaria a Bourne, però és més de la corda de Torrente; es diria que té una retirada a Jack Ryan, però és família de Pepe Gotera. Que un tipus així puga posar contra les cordes l’Estat només vol dir quina classe de democràcia d’opereta disfrutem…
Es diria, però, que Sánchez ha aprés la lliçó: ja ha hagut d’acceptar la renúncia de dos ministres, així que en endavant es parapetarà millor. Si la ministra de justícia va definir com a “maricón” Grande Marlaska, això serà pecatta minuta: no res que l’al·ludit no haguera pregonat als quatre vents casant-se amb el seu nòvio. Villarejo creu gastar un calibre gros, però la pólvora sembla un poc mullada. Els tabloides sensacionalistes digitals es posen les botes i això és tot.
Per a derribar el Govern, a hores d’ara, caldria munició més fina. No veig el PP i Ciutadans, però, presentant-hi batalla ideològica. Què diran, que no està bé acabar amb les retallades en Educació i Sanitat? Ni ells estan tan bojos. Només poden llançar anècdotes des dels escons com qui llança tomates podrides. La categoria la van explicar el dia –justet– que ells van faltar a classe. I quan no es té classe –ni dignitat– i ets un doctorand de pega o et regalen el màster has de tirar mà de vegetals en precari estat de conservació. No donen per a més.
Quan em tornen a parlar de les clavegueres de l’Estat, això sí, no se m’ocorrerà preguntar quina classe de rates cabironeres les poblen. Si no vols merda, no baixes a la claveguera. Sembla de sentit comú. Per això no ho entenen…
