L’any 1982 va ser crucial per a la història del País Valencià contemporani que, a partir de l’aprovació de l’estatut, va ser rebatejat amb el nom ridícul de Comunidad Valenciana. Els que tenim una edat no hem oblidat l’ancià Sandro Pertini botant d’alegria quan Itàlia va guanyar el mundial de futbol del Naranjito, un altre símbol ridícul. I, per descomptat, els valencians de la Ribera del Xúquer tampoc no hem oblidat la “pantanada” de Tous que es va emportar anys de treball i, fins i tot, algunes persones.
Els lectors recordem també que el premi Nobel de Literatura d’aquell any el va guanyar García Márquez i ens va semblar molt bé, de la mateixa forma com els distribuïdors de pel·lícules deuen recordar l’enorme èxit popular que va tindre E. T., la història de l’extraterrestre que va consagrar Spielberg i va omplir totes les sales de cinema del món.
A Sueca, gràcies al peculiar sentit de l’humor dels meus paisans, una urbanització nova als afores del poble va ser batejada amb el sobrenom de Les Malvines, perquè com aquelles illes que feren esclatar una guerra entre el Regne Unit i l’Argentina, estava una miqueta lluny.
Si em permeten parlar de la meua vida, he de dir que, per a mi, també va ser un any crucial, sobretot perquè va nàixer la meua filla, que serà el millor llegat que deixaré a la humanitat, més enllà dels meus llibres, dels meus articles i de la meua néta, que també és un regal que m’ha fet la vida.
Per cert, ara que he esmentat els articles, vull fer constar que, tal dia com hui d’aquell any apoteòsic, vespra del que, aleshores, encara era el Dia Nacional del País Valencià, va veure la llum el primer número del diari Noticias al Día, de vida efímera perquè només va durar dos anys, dirigit pel mestre de periodistes, i de més coses, Joan Josep Pérez Benlloch.
En aquell diari vaig publicar les meues primeres columnes d’opinió, en una secció setmanal que vaig compartir amb Josep Lozano, Josep Palomero, Lluís Messeguer, Josep Vicent Marqués i alguns altres escriptors que ara no puc recordar. També hi vaig publicar alguns reportatges, en valencià, en la revista que acompanyava el diari els caps de setmana i, per si tot això sembla poc, va ser també en l’última pàgina de Noticias al Día on va aparéixer, per capítols com en els diaris antics, la primera versió de L’últim roder, la novel·la que em va convertir en escriptor i em va fer creure que podria continuar sent-ho durant la resta de la meua vida.
He d’estar agraït, per tant, a J. J. Pérez Benlloch, que ens va obrir les portes d’un mitjà de comunicació valencià, que ens pagava religiosament les col·laboracions i que ens permetia dir la nostra sense interferències, en la nostra llengua, com si fórem escriptors normals d’un país normal. Després, quan el diari va tancar perquè no era viable des del punt de vista econòmic, la realitat va tornar a imposar-se en el panorama informatiu valencià i, a poc a poc, els senyals d’identitat que ens caracteritzen convertiren el País Valencià rebatejat en la terra de les oportunitats per als oportunistes, abans que el Partit Popular es convertira en la força hegemònica durant vint anys i ens deixara el gran llegat que ara reclama Casado, el rei dels màsters.
