Un segle després, la revolució russa ens segueix fascinant. Més que no cap altra –la francesa, l’americana…–, la revolta dels sòviets té un embolcall romàntic que hi afavoreix una mirada simpàtica. Molt ràpidament aquell capital inicial se n’aniria en orris, i després de Lenin vindria Stalin i el que va ser una revolta contra l’autocràcia va acabar entronitzant una autocràcia pitjor…
Però aquells anys inicials, quan el món contemplava Rússia com el laboratori d’una gran novetat, tenien alguna cosa màgica. Centenars de curiosos van anar a auscultar la revolució per contar-ho als seus països. En la nostra cultura, la peça emblemàtica d’aquesta curiositat lletrada és el Viatge a Rússia de Josep Pla, que, per a molts, tants anys més tard, continua sent un llibre de capçalera.
Ara l’editorial L’Avenç ha volgut completar la visió ben coneguda de Pla amb altres testimonis de viatgers que van recalar abans de la segona guerra mundial al suposat paradís soviètic. En un any de diferència, s’han publicat els volums Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l’URSS (1920-1941), a càrrec d’Eduard Riu-Barrera, i Viatge a Rússia, de Joseph Roth, traduït de l’alemany per Jaume Creus.
El primer volum recull una vintena llarga de testimonis de tota mena de viatgers per la Unió Soviètica. Alguns són ben coneguts –Eugeni Xammar, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, Josep Pla…–. D’altres, des d’un major anonimat –Josep Grau, Antònia Pérez (la mare d’Andreu Nin), Helios Gómez…–, no deixen de colpir amb visions a peu de carrer, sempre vivaces. La ironia no hi falta, sobretot en els escriptors més experimentats. «La importància del leninisme –escriu Eugeni Xammar– està demostrada principalment pel gran nombre de persones capaces d’explicar-vos el pensament de Lenin molt millor que Lenin mateix»…
El viatge de Roth, al seu torn, és una peça de literatura periodística de primer ordre. L’escriptor centreeuropeu, de prosa fina i contrastada, escriu als anys 20 una sèrie de peces per al diari Frankfurter Zeitung que són ja un clàssic de les visions de la Rússia soviètica. Amb un estil sincopat, de frases curtes però intenses, res no escapa a la mira inquisitiva de Roth: els jueus, les dones, l’església, els camperols, el periodisme… Les seues són opinions matisades però contundents, com quan assegura que la revolució no és proletària, com pensen tots, sinó burgesa, perquè modernitzar un país feudal com l’antiga pàtria tsarista exigeix convertir-lo en una societat de burgesos.
Alguns dels seus pronòstics, com ja li va passar a Josep Pla, van ser superats per la realitat. Així, hi citaré la seua visió del problema jueu («l’antisemitisme –assegurava– està socialment mal vist») o la innocència amb què aborda la vida al camp («el camperol rus s’ha emancipat per sempre més»), abans que Stalin abordara la solució final amb els kulaks i l’Holodomor ucraïnès.
Personalment he fruït amb aquestes lectures pel que han tingut de transport a un temps únic. Tots tenim una època en què ens hauria agradat viure, de què voldríem ser-ne testimonis. La meua són els primers anys de la Revolució a Rússia. L’any 2016 vaig visitar el país per primera vegada, just quan el món es disposava a commemorar el primer centenari de la revolta d’octubre. M’acompanyava el fotògraf Ramon Usó, còmplice habitual dels nostres recorreguts pel món, a la recerca d’arguments i imatges interessants que convertir en reportatges de periòdic. Fruit del periple rus, hi ha dos reportatges al diari Ara i un en El País que voldria recomanar al lector interessat en el tema d’aquest article. Es tracta de «Moscou, una vida subterrània» i de «L’hivern amb la meva generació», en el primer cas, i de «Pasiones rusas en San Petersburgo», en el segon.
La lliçó de Rússia és que la vida humana anhela el canvi radical però els canvis radicals engendren els seus propis i inevitables monstres. I totes les revolucions són dolces fins que acaben resolent-se en una guillotina…
