Octubre, de vegades, ens regala un dia assolellat de trenta graus i, tot i aquesta precarietat laboral que t’obliga a treballar dissabtes i diumenges fent potser el que realment t’agradaria fer, decidim que Jan ha de córrer, desfogar-se com només les criatures de quasi tres anys saben fer. Anem a Fertília, on hi ha un jardí tancat que ens permet estar més tranquils i on estaríem protegits si començara a bufar el llebeig o el mestral.
Eleonora, crida Jan de sobte. Veiem una fura que trau el cap d’un tub de plàstic, Jan corre cap a ella i comencen a acaçar-se seguint unes regles que només ells deuen conèixer. Eleonora és amb la seua àvia d’ací, els pares crec que són de Gàmbia, es van conèixer en el llarg viatge que els va dur fins a l’illa. Quan van arribar al poble, la mare arrossegava una panxa monumental i Eleonora la va ajudar en tot el que va poder. Com a reconeixement, li va posar a la filla el nom d’aquesta dona.
Abans de tornar a casa per dinar passegem pel centre del poble, un carrer que va de l’església a la mar. M’agrada aquest poble, la tristesa decadent que l’envolta, seure en un bar i trobar-te de repent en un poblet del nordest d’Itàlia, per exemple. El restaurant on vam sopar ara deu fer tres anys és tancat. Enraonàrem. La conversa no era per convèncer l’altre o per demostrar qui tenia més coneixements. La conversa era dir i aprendre. És molt probable que parlàrem de la impossibilitat de tornar als nostres llocs d’origen, dels llibres que encara ens esperaven a casa dels pares, potser ja col·locats dins de capses i que no sabíem si els recolliríem mai; de l’única frontera que no havíem travessat mai, la de la poesia…
En una de les finestres de les cases que hi ha damunt del restaurant veig uns cabells blancs i pense si aquella dona no deu ser una de les moltes xiquetes que van haver d’abandonar Zadar, Pula, Rijeka, Vrsar o Rovinj. Va ser prou fàcil encendre l’espurna del menyspreu, elaborar un discurs supremacista en terres de frontera, plantar la llavor de la revenja i la por. Mentre Mussolini anava perdent terreny, la gent començava a abandonar les cases, molts per por de les represàlies, d’altres per simple mimetisme. Qui, sabent que construiria en un altre lloc una nova vida, carregava en carros taules, cadires, algun armari, portes i finestres, capses, maletes… Qui, pensant que tot seria provisional o que no en tenia més remei, només s’enduia l’imprescindible. Darrere d’ells deixaven cases esventrades o portes i finestres barrades amb taulons. A molts d’ells els esperaven camps de refugiats, barraques, una església dividida amb mantes, llits compartits, la mancança d’aigua o llum elèctrica, inventar-se un treball, el recel dels altres italians, sentir-se dir feixistes en una estació de trens.
Eleonora abraça Jan, ens acomiadem de la seua àvia, els cabells blancs han desaparegut de la finestra, engolits per la foscor de la casa que imagine minúscula. Mentre anem cap al cotxe no puc no pensar si aquella dona mira encara amb ulls de xiqueta aquesta mar i hi veu la seua, si ha tornat mai al seu lloc d’origen, si ha tornat a veure la casa on va bastir els seus records o si, pel contrari, en alguns matins com aquest, enyora una nina de drap, un quadern, un llibre que va haver de deixar en casa perquè no era, en aquell moment, res d’imprescindible.
