El 1885, a Khàrkiv, Imperi rus (actual Ucraïna), al si d’una família riquíssima dedicada a la fabricació de sucre i de cervesa, i amb importants negocis de banca, naixia Ida Rubinstein. Als vuit anys, òrfena de pare i mare, i amb una enorme fortuna, va ser enviada a viure a Sant Petersburg amb la seua tia, Madame Gorvits, amb qui va rebre una exquisida educació, que incloïa llengües modernes (francès, anglès, alemany i italià) i clàssiques; filosofia; música; dansa i teatre. A més, cal tindre en compte que al saló d’aquella casa de la ciutat del Neva assistien amb regularitat escriptors, músics, artistes i dramaturgs. Molt prompte, Ida va començar a estudiar al Teatre Aleksandrinski (l’equivalent a la Comédie française a París) sota la direccció d’Ozarovski i, el 1905, va decidir produir Antígona, de Sòfocles, i interpretar-hi el paper principal. L’èxit obtingut la va impulsar a posar en escena Salomé, d’Oscar Wilde, amb música de Glazunov, el 1908, malgrat els obstacles de tota mena que s’hi interposaven. En la famosa dansa dels set vels, ella havia de despullar-se completament i tant els seus parents com la censura ortodoxa pretenien impedir-ho. Ho va solucionar casant-se amb un cosí que no s’hi oposava i substituint-hi el text pel mim.
Encara que no era una gran ballarina, gràcies al treball i la dedicació constants i el seu caràcter enigmàtic, el seu professor particular de dansa, Mikhaïl Fokín, va aconseguir que debutara, el 1909, al teatre Châtelet de la capital francesa com a protagonista de Cleopatra, una producció dels Ballets russos, la companyia de Serguei Diaghilev. L’obra, que s’havia estrenat sense gaire èxit al teatre Mariïnski de Sant Petersburg amb el nom de Nuits d’Egypte i música d’Anton Arenski, hi incorporava en aquesta ocasió peces de Nicolai Rimski-Kórsakov, Aleksander Glazunov, Mikhaïl Glinka i Modest Mússorgski. Més que no pas per la dansa, la presència exòtica, la gestualitat i les poses d’Ida a l’escenari van causar sensació. Peter Lieven va escriure: “El seu cos llarg, esvelt i peculiarment angulós sembla descendir d’un baix-relleu egipci i el seu meravellós perfil oriental amb estirats ulls ametllats és molt apropiat per al rol…” I Jean Cocteau va restar aclaparat davant “d’aquells ulls buits, galtes pàl·lides i llavis oberts… intensament bells com el perfum punyent d’una essència exòtica”. L’any següent, de nou a París, Diaghilev i ella assolien un altre llegendari èxit amb Xahrazad, amb música de Rimski-Kórsakov. Després, el 1911, Ida, pel seu compte, muntava a l’Olympia El martiri de Sant Sebastià, en col·laboració amb Gabriele d’Annunzio i Claude Debussy, una peça en la qual ella hi apareixia de centurió romà. Tanmateix, no va tindre el mateix ressò que les anteriors i va ser atacada amb duresa pels sectors conservadors, la premsa catòlica i l’arquebisbe de la ciutat, que va prohibir d’assistir als creients sota amenaça d’excomunicació (Elaine Brody, The Legacy of Ida Rubinstein: Mata Hari of the Ballets Russes, 1986).
Romaine Brooks, nascuda Beatrice Romaine Goddard, el 1874, en un gran hotel de Roma, també era filla d’una família rica, ara nord-americana i de viatge per Europa. Separats els pares poc després, la seua mare va continuar el viatge amb ella i els germans majors. Una etapa difícil a conseqüència del caràcter “capriciós i obsessiu” de la progenitora. Als dinou anys, li va permetre que anara a estudiar art i música a la capital del Sena, on es va alliberar de la seua influència perniciosa. El 1895, decidia independitzar-se sense el consentiment matern i s’instal·lava amb molts pocs diners a un petit àtic de Montmartre en què, a més dels sorolls, “s’hi escolava per davall de la porta una desagradable olor que emanava de l’excusat, un forat brut al sòl”. El 1902, moria la mare i rebia una immensa herència que li canviaria la vida per complet. Va passar un temps entre Londres i Capri i es va casar amb John Ellingham Brooks, amb qui va conviure un any. A partir del 1905, residiria de manera permanent en un dels barris més exclusius de París i entraria en contacte amb artistes i escriptors com Proust, Cocteau, D’Annunzio i, en especial, Rubinstein.
No obstant això, Brooks amb prou feines dedica a Ida quatre fulls de la seua autobiografia, titulada No pleasant Memoires (1938). Quatre fulls en què no menciona que totes dues van mantindre una relació íntima entre el 1911 i el 1914. Adverteix Joe Lucchesi: “Tot i que no estava interessada a declarar el seu lesbianisme, la fascinació per la ballarina és evident. Les seues descripcions emfatitzen el ‘misteri’. Brooks diu que la seua antiga amant era ‘la cristal·lització de la imatge d’un poeta, la visió d’un pintor” (Amazons in the Drawing Room: The Art of Romaine Brooks, 2000). Tampoc Rubinstein no va insinuar mai en públic la seua homosexualitat i, al contrari, el matrimoni de conveniència i els “protectors” que l’envoltaven bastien una idea d’ella diferent. Amb tot, en les nombroses pintures i fotografies en què Brooks la va retratar s’aprecia una bellesa “fràgil i andrògina” gens habitual aleshores. Una sèrie de nus femenins, sorgits de la mà d’una dona, que sovint s’han interpretat de forma ben diversa, ja que per alguns al·ludeixen a la mort i per a altres, al repòs després de la satisfacció sexual.
