Dos llibres molt especials m’han arribat a casa en les darreres setmanes. Es tracta del quart volum –i últim, segons sembla– de les Biografies parcials de Xavier Serra (Afers) i el primer volum de la Història de la cuina catalana i occitana de Vicent Marqués (Edicions Sidillà). El que tenen en comú aquests volums és l’extraordinària voluntat de continuïtat que hi han imprés els seus respectius autors, el projecte de vida que els ha suposat infantar-los.
Serra va començar les seues Biografies en 2006. En aquests dotze anys ens ha oferit un grapat de textos apassionants sobre valencians –o forans establerts d’alguna manera al nostre país– nascuts al segle XX. Són gent de tot pèl i ploma, que han deixat ratlles fetes en els seus respectius camps professionals. En aquest quart tom els escollits han estat Dominic Keown, Vicent Olmos, Ferran Arasa, Enedina Lloris i Vicent Partal. Xavier Serra hi ha esmerçat una sàvia voluntat memorialística rescatant aquells episodis que considera essencials de les seues biografies, sempre servits per un estil concís, substantiu, de gran qualitat literària. Amb això tanca una peripècia que alguns hem seguit amb gran delit i que ens ha sabut a poc. Tant de bo s’ho repense i decidisca continuar indagant en la seua perquisició biogràfica.
Vicent Marqués, al seu torn, confessa portar quaranta anys treballant en la nostra cuina, recollint receptes amb voluntat de formigueta, establint pautes, formant categories. Ara comença la publicació d’una gruixuda sèrie de deu volums sobre el tema, un propòsit que el mantindrà ocupat una dècada, si més no.
En un país tan al·lèrgic a la memòria com és el valencià, l’existència de dos autors com Serra i Marqués hauria d’omplir-nos d’una satisfacció extraordinària. La característica més evident de les societats subdesenvolupades és precisament la manca d’institucions sòlides i anyenques (en el pla col·lectiu), la inexistència de projectes de vida ferris i duradors (en el pla individual). Finalment, almenys en el camp de la cultura, estem en vies de desenvolupament. Simptomàtic resulta, en aquest sentit, que les biografies de Serra se centren en personatges del món cultural, en sentit ampli. Com confessa el seu factòtum, “tret de dos o tres casos excepcionals, els noms que han destacat en la política i l’economia del país han estat sempre figures sinistres i inaprehensibles. Les seves biografies –rebla– no tindrien cabuda en aquesta sèrie sinó en una que es titulés Retrats grisos”.
Quant a la gastronomia, què dir més. Tothom s’omple la boca amb l’excel·lent moment que viu la nostra cuina, amb un grapat de xefs estrella per bandera. Però mentre passa això, no es fa res –o es fa molt poc– per l’abandonament accelerat per part de la població dels costums culinaris ancestrals, ni per la falta d’un relat vigorós que els pose en valor amb eficàcia.
Serra i Marqués són dos formidables contraexemples del vol gallinaci de la nostra literatura de no ficció. Mentre els escassos lectors s’entretenen amb bagatel·les llibresques, ells han aixecat el penó de la prosa efectiva i plenament funcional, la que es projecta en el temps i hi perdura, la que ens homologa amb les grans literatures del món.
I ara convidaré el lector a fer una senzilla però dramàtica prova: que comprove en quins grans mitjans de comunicació amb incidència valenciana ha vist reflectida l’aparició d’aquestes dues obres. Efectivament. És així de dramàtic. La meua columna d’avui, doncs, és un estricte acte de desgreuge. D’alguna refotuda manera, estem en el bon camí…
