Egregio giovanotto, així començava cada carta que nonna Carmina escrivia als soldats promesos amb les xiques del seu poble. Fa setanta anys era una de les poques dones, si no l’única, que sabia llegir i escriure a San Carlo. Per això, les altres xiques s’adreçaven a ella perquè els escriguera i llegira les cartes dels promesos. Vas tenir sort que nonno Paolo va voler que aprengueres de lletra –li havia dit Emanuela anit–. Quin pare, aleshores, volia això per a les seues filles?
Me la trobe prenent un poc de sol per a les cames, mentre llegeix un llibre sobre la vida de Sant Francesc. Li dic que he passat per San Carlo, per davant de sa casa, casa que havia estat usada com a infermeria militar durant el temps de la guerra. Se li fa llarga la vida, em diu, que noranta-dos anys no són pocs i sort d’això, que encara pot prendre un poc de sol tebi mentre llegeix alguna cosa. Que la memòria comença a fallar-li, que abans d’una tirada et recitava les vides de sants i ara només alguns fragments. I comença amb la vida de Sant Jordi, recitada en el seu dialecte. D’una cosa saltem a l’altra, històries que ja m’ha contat diverses vegades en els quasi vint anys que fa que la conec.
Però de sobte me n’explica una de nova: la mort del seu home. Diu Antonio i veig els dos retrats que té penjats a l’habitació. Antonio als 18 anys vestit de Bersagliere i Antonio cap als trenta i pocs. Un home d’una extrema bellesa, una bellesa malencònica que ha deixat en herència als fills, a les filles, als nets i a les netes. Antonio que va morir al llit, malalt, mentre enraonaven.
Sola amb cinc fills, el més gran d’uns deu i la menuda de quasi un any. Com a boja anava per la vida i em confessa que mirava els ganxos d’on penjaven les llonganisses i la cansalada a secar. Com me’ls mirava, em diu. Se n’adonà el seu cunyat, el germà d’Antonio, que també havia perdut dues germanes (dues dones altes, belles, com tota la família) i la va obligar a viure.
Calla, se n’entra cap a casa i torna amb un feix de cartes, les que el seu germà Giovanni li ha anat enviant durant aquests darrers anys. El germà Giovanni, a qui el seu home va acompanyar a Roma perquè poguera entrar en el cos dels Carabinieri i, després de la visita, Antonio que l’esperava amb una cigarreta que van fumar a mitges. Sempre que l’ocasió ho permetia, Giovanni recordava el sabor d’aquella cigarreta compartida amb el seu cunyat.
Algunes cartes les he llegides, aquella manera d’escriure de fa vuitanta anys, les fórmules clàssiques de salutació i comiat, el germà que s’adreça amb amor i nostàlgia, des d’un poblet de Toscana, a la germana gran. L’última carta li ha arribat fa poc; la va escriure vint dies abans de morir, als 90 anys. Nonna Carmina em diu que no sap si podrà tornar a treure aquelles cartes dels sobres. Rellegint-les, ens adonem que prenia comiat de la vida.
