Diuen que Twitter és la xarxa social de l’odi. I, per contra, Instagram és la xarxa social de l’amor. Dos pols oposats. Si bé és cert que les dinàmiques, o potser el format, de cada plataforma ha propiciat actituds diferents per part dels usuaris, per damunt de tot impera la seua naturalesa com a xarxes socials, és a dir, espais web que reprodueixen i densifiquen les relacions humanes del món real. Espais que generen noves identitats i relacions.
Pensem-ho. Les xarxes socials són presents a qualsevol relació humana. Relacions laborals, d’amistat, de parella, familiars… però també relacions entre la ciutadania i els actors polítics. La setmana passada, Robert Habeck, colíder del partit Verd a Alemanya anunciava que deixava Twitter i Facebook. “Twitter em fa més agressiu, més estrident, polèmic i afilat. I tot a una velocitat que dificulta que hi haja un espai de reflexió”, escrivia al seu blog. Twitter és on la gent es queixa, és l’abocador, diuen els meus amics.
Instagram, per la seua part, és la xarxa de l’amor, de la imatge, de la bellesa. És la xarxa dels viatges, els menjars, els restaurants, del #10yearsChallenge per mostrar com has millorat amb el temps. I clar, al final acaba sent la xarxa dels trastorns alimentaris, de les depressions, de les enveges, del control. Les xarxes socials són més que un canal. Són molt més. Hem de ser-ne conscients. Són eines, instruments molt potents per modelar la realitat, per establir marcs cognitius.
Als anys 60, amb la irrupció de la televisió com a font principal d’informació política, ja es produí una mediatització de la política, una espectacularització. Tot es personalitzava més en els líders, espentats a l’exposició i també a l’escarni públic. Segons l’Informe sobre la democràcia a Espanya 2017 de la Fundació Alternativas, cada vegada més ens informem a través dels mitjans digitals i també de les xarxes socials. De fet, quant a informació política, Espanya és el país europeu on més es recorre a les xarxes. Aquesta dependència informativa modela la manera de fer política. Quin líder polític hui en dia no té un perfil públic a Twitter? Exceptuant Robert Habeck a partir d’ara, clar. Si Twitter és la xarxa on la gent es queixa i, alhora, està modelant la manera de fer política, és fàcil deduir que la crispació política que vivim últimament no s’entén igual sense aquestes noves formes de comunicació digital, com les xarxes socials.
La solució, en la meua opinió, no és abandonar Twitter, Facebook o Instagram. Les xarxes socials també han suposat una democratització de la informació i de l’opinió pública. Han permès moviments com el #MeToo o com el 15M. No, no hem de vilipendiar les xarxes socials. Hem d’aprendre a utilitzar-les. S’ha d’assegurar una alfabetització digital per a tota la ciutadania. Majors i també menuts. Això que les noves generacions naixem amb un smartphone sota el braç és més fals que un bitllet de dotze. També necessitem una alfabetització, igual que els nostres pares, igual que els nostres representants polítics. Potser Instagaram siga la xarxa de l’amor i Twitter la de l’odi, però de l’amor a l’odi hi ha un pas. No podem abandonar eixos espais davant l’extremadreta, sinó saber emprar-los i, sobretot, assegurar-nos que la ciutadania disposa de recursos per saber defendre’s i conviure a un nou espai de relació que ha vingut per a quedar-se, el virtual.
