El 1898, Guillem II, kàiser de l’Imperi alemany i rei de Prússia, es negava a concedir a Käthe Kollwitz la medalla d’or de la Gran Exposició d’Art de Berlín per la seua sèrie de gravats (tres litografies i tres aiguaforts) basada en Els teixidors, de Gerhart Hauptamn, una obra teatral que posava en escena la revolta dels treballadors del tèxtil de Silèsia, ocorreguda el 1844. Una obra que tampoc no fou ben acceptada per les autoritats, que van prohibir-ne l’estrena el 1892, pel tema abordat i per la manera naturalista de tractar-lo, que es considerava revolucionària. Ja no estaven vigents les lleis antisocialistes (1878-1890), però les exigències de justícia social i la defensa de la classe obrera no es contemplaven ni de lluny. Tot i això, l’any següent, Die Freie Bühne (El Teatre Lliure), una associació creada amb la intenció d’esquivar la censura, va aconseguir que es representara en privat. L’artista, que hi va assistir, es va sentir tan impressionada que -com afirmaria després- aquella actuació es va convertir en un esdeveniment clau de la seua carrera.
“Per a gent com nosaltres, el millor seria que Déu ens acollira en gràcia i ens morírem”, diu l’àvia Baumert, un dels personatges, en el segon acte d’aquesta peça coral. “La veritat és que ja hi hem arribat al límit i que el pare ha hagut de manar que maten el nostre pobre gosset per tal tenir alguna cosa que menjar”, adverteix Emma, la filla, a una veïna. “Llavors no ho sé… No, veritablement no ho sé… No hi ha esperança (Amb un crit d’angoixa). Amb aliment de porcs m’acontentaria! Tanmateix, no puc tornar a casa amb les mans buides! Ai, que Déu em perdone; no hi ha forma d’escapar”, li respon. Aquesta situació extrema, un veritable estat d’emergència i de mort, és la que Kollwitz va traslladar a algunes de les peces d’aquest cicle, com Misèria. I no és que no tinguen feina, ans al contrari, tanmateix, els salaris són tan baixos que no poden subsistir. “Els negocis no marxen bé, ho sabeu. Jo perd diners en compte de guanyar-los. Si, malgrat tot, done treball als meus teixidors, vull que m’ho agraïsquen […] No puc distribuir almoines, no soc prou ric. Però, així que puga, vull provar de proporcionar als qui no tenen res l’oportunitat de guanyar almenys uns quants cèntims. El risc corre del meu compte. Tanmateix, jo dic: més val que un home treballe un quart de la seua jornada que no faça res en absolut i es muira de fam. No tinc raó?”, es justifica Dreissiger, el propietari de la fàbrica.
En els fets reals, el proletariat, desesperat, va respondre a les retallades de sou dràstiques i a les condicions de treball inhumanes amb manifestacions. La intervenció de l’exèrcit, que va afusellar onze persones, en va ferir greument vint-i-quatre i en va detindre més de cent, va desencadenar la revolta. En el quart acte, Hauptamn ens porta a la luxosa casa de Dreissiger, que els teixidors assalten sense aconseguir agafar l’amo, que ha fugit a temps. “On és el xuplador de sang”, pregunta un. “Ah! Ens feia menjar herba; nosaltres el farem menjar borumballa”, assegura un altre. “Si l’agarrem, cal penjar-lo”, rebla un jove. En l’últim acte, el doctor Schmidt els ha vists pels carrers: “Estan rabiosos com llops, revolucionats, i ho saquejaran tot […] Sí, he passat entre ells. A través de tota la banda. Però eren dignes de compassió. Jo hauria baixat del cotxe per donar-los medicines; semblaven un exèrcit de miserables. Això no els impedia cantar coses que feien estremir. Repugnaven”. Kollwitz, en La marxa, presenta una de les protestes que es van dirigir a les fàbriques de pitjor reputació: demacrats, cansats i amb la roba feta péntols, amb el cap cot -només uns pocs aixequen el puny i criden-, els obrers avancen carregats amb alguns pics i algunes destrals; també, en primer terme, una jove duu l’infant dormint a l’esquena.
En L’atac, veiem l’afluència dels revoltats a les portes de ferro de la tàpia exterior de la mansió de l’empresari que els explota. Els homes branden les eines del seu ofici com si foren armes; un parell de dones i algun xiquet alcen les llambordes que llançaran contra les finestres, i una mare -porta un fill al braç i n’arrossega un altre de la mà-, amb gest trist i fatigat, però alhora indignat, s’uneix al grup amb decisió. No hi té res a perdre; tampoc els nens. L’alçament dels teixidors, tanmateix, va ser sufocat pels soldats i nombrosos participants van ser condemnats a la presó i a rebre assots. En El final, Käthe ens situa a l’interior d’una cambra, ocupada en bona part per un teler, on jeuen morts dos homes i en trauen un altre, sota la mirada abatuda d’una dona, potser la mare, l’esposa o la germana d’algun d’ells. Un familiar o col·lega, assegut amb el cap entre les cames, plora desconsolat. El 1927, Romain Rolland, Premi Nobel de Literatura el 1915, escrivia: “L’obra de Käthe Kollwitz és el poema més gran de l’Alemanya d’avui, un poema que reflecteix les proves i els patiments dels humils i de les persones senzilles. Ella és la veu del silenci dels pobles sacrificats”. Una veu que mai no va defallir.
