És possible que siga l’última eixida per aquestes terres abans de tornar a casa i intentar resoldre els problemes laborals. M’he fixat com a meta l’abadia de Montecassino, hi aniré pujant el curs del riu Garigliano. De l’última vegada que hi vaig anar recorde haver vist un sender que anava tallant la carretera, la idea és pujar per la carretera asfaltada i baixar com un boig per la senda.
Sol, sense pressa, em dirigisc a les termes de Suio per creuar el Garigliano, frontera del Laci i la Campània. Vaig imaginant la muntada final i recorde com em va sorprendre l’enorme creu del cementeri polonés. Li ho vaig dir a Xavier i de seguida em va recordar que a la batalla de Montecassino hi participà Gustaw Herling-Grudziński, que després es casà amb la filla menuda de Benedetto Croce. És així, Xavier, li dius una cosa i t’obre un món amb una resposta senzilla que et projecta als anys d’estudiant a Nàpols, quan passaves per davant de la casa del crític camí de la facultat.
Travesse el pont, em pertorba l’aigua del riu, aquesta falsa immobilitat, tot aquest silenci que inunda els establiments balnearis d’aspecte decadent. Sembla que aquestes termes eren, en temps dels romans, un lloc de prestigi, que fins i tot Plini el Vell i Marc Anneu Lucà les anomenaven en els seus escrits…
«T’he odiat perquè van fer que t’odiara». Acostuma a passar quan fas quilòmetres tot sol, que el cervell s’encarrega de proposar-te records que havies arraconat qui sap on. Apareix ben clar el rostre de l’antic company d’institut quan el vaig retrobar per casualitat anys més tard i vam fer una cervesa. «T’he odiat perquè van fer que t’odiara i vull demanar-te perdó». Vaig quedar tan trasbalsat que no li vaig demanar qui havia estat el causant de tot allò, si no me’n podia haver parlat abans, si tenia cap sentit fer-ho en aquell moment. D’agrair el gest del company d’institut, donar la cara, assumir les conseqüències. Quanta gent deu odiar-me, d’amagat?
A cinquanta metres davant meu, enmig de la carretera, un maremmano. Amaine, pose el peu en terra, analitze el llenguatge corporal per veure si m’hi puc acostar. De vora el riu veig com arriba, sense lladrar i amb aquella manera tan característica de córrer, un altre maremmano. A fer la mà l’anàlisi del llenguatge corporal, mitja volta i accelere tant com puc. Montecassino haurà d’esperar.
Em sobra temps i no tinc ganes de tornar a casa, és per això que m’enfile cap a Suio, per veure si des d’allí puc trobar camins que em facen recórrer la Línia Gustav. Suio, un llogaret de carrers estrets, de graons i portes tancades. Vaig amunt, fins que arribe a la vora de les restes del castell. Des d’allà, se’m presenta tota la vall, el domini de tot el golf de Gaeta. És possible que en els dies clars es puguen veure les illes de Ponça i Ventotene. Imagine la batalla de Ponça del 1435, el pare de Joanot Martorell ferit, l’empresonament d’Alfons el Magnànim, l’entrada triomfal, un any més tard, del Magnànim a Gaeta…
Quan emprenc el retorn veig en la paret d’una casa dues plaques commemoratives dels morts de les dues guerres mundials. En la placa de la banda esquerra, els morts militars. En la de la dreta, els morts civils. Els civils superen de molt els militars. Una altra placa recorda l’acte d’Ernest Foster. Abans de baixar entre en un bar per prendre un cafè, a la televisió, la imatge de Salvini amb la habitual jaqueta de la policia, el seu somriure burleta. Pague el cafè, me’l prenc i m’acomiade del cambrer. Camí avall rememore els mots de l’antic company d’institut: «t’he odiat perquè van fer que t’odiara».
