Fa poc l’amic David Miró, subdirector del diari barceloní Ara, es lamentava per no haver llegit abans Història de La Vanguardia, de Gaziel. Hauria entés molt millor Catalunya, assegurava. David, que és valencià de Borriana, observa el seu país d’adopció amb l’expectació morigerada que fa al cas. Gaziel, que era de Sant Feliu de Guíxols, estava en millors condicions, supose, per penetrar en el rovell de l’ou de l’ànima catalana. Arribat a director de La Vanguardia, des del timó del gran buc insígnia de la premsa principatina Agustí Calvet va comprendre definitivament què era –i què no podia ser–Catalunya. Les pàgines que dedica a Ramon Godó, propietari del rotatiu, són impagables: Godó, esguerrat, paranoic i malgirbat, va procurar que el diari que el va fer multimilionari no es contaminara mai de catalanisme, no fora que. I així, amb el seu principal periòdic contrari als interessos del país que l’havia fet possible, es va arribar fins la guerra civil. El que va vindre després va ser pitjor: la defenestració definitiva de Gaziel, La Vanguardia Española i tot el que en va penjar.
Comprenc l’exclamativa admiració de David Miró. Llegir Gaziel –al complet– és un exercici imprescindible no ja per entendre Catalunya, sinó per entendre el periodisme i el món. És un home d’una lucidesa de pedra picada, que parla tan clar com la circumstància li ho permet –no: molt més. I ara, si voleu completar aquesta petita lliçó de periodisme aplicat, vos recomane que llegiu tot seguit Aquella porta giratòria, les memòries d’un altre director del diari dels Godó (Destino, 2016). El text de Foix és un monument al cinisme i al laissez faire deontològic. Les paraules que li vaig dedicar amb motiu de la seua publicació crec que estan perfectament en vigor.
Es parla sovint, en la política actual, de les “portes giratòries”. Els qui utilitzen aquesta expressió metafòrica fan referència al costum, tan habitual en tot Occident, dels polítics que, immediatament després de deixar el càrrec públic, troben una acomodació confortable al consell d’administració d’alguna benèfica multinacional. Es dóna la circumstància que les empreses en qüestió havien estat sovint beneficiades per l’acció del govern on pertanyia el seu nou fitxatge. Basculant sobre la seua ben engreixada polleguera, la porta feia, doncs, una funció imprescindible, tot i que –ara, amb les carasses de la “nova política”– òbviament antipàtica…
Quan Lluís Foix va emprendre les seues memòries d’una vida treballant per al diari La Vanguardia, va triar aquest títol amb un cert aire desmenjadament entremaliat. La “porta giratòria” a què fa referència era la barrera física que permetia l’accés a la mítica redacció del carrer Pelai, 28. Una simple fita arquitectònica però, també, alguna cosa més: “el símbol de l’adequació del diari a les modes, als poders i als canvis d’una ciutat i d’un país”. En mans d’un estilista ferotge o simplement d’un periodista que no crega que “la metàfora és un gènere antic, desfasat i caduc” (com pensa Foix), aquesta porta real hauria donat un gran joc literari, fins i tot filosòfic. Foix, però, és un home tan plàcid i neutral com el diari que ha dirigit i subdirigit en diferents etapes d’una llarga trajectòria. Una porta és una porta, doncs. I la resta –deu pensar– és poesia lírica…
Amb aquest frontispici, tenim clar de seguida quina mena de llibre de records ha escrit el senyor Foix. Un d’amable, pacífic i apaivagat. De fet, en un text així el periodisme apareix retratat com un ofici gris, moderadament excitant a vegades, més sovint la font d’una tirallonga inesgotable d’anècdotes. De fer cas del seu relat (i no tenim per què no fer-ho), des de La Vanguardia s’hauria dut a terme, més que una indagació avaluadora de la realitat, un exercici continuat de relacions públiques… Cinc generacions de la família Godó hi han esmerçat “un estil patriarcal sense complexos”, no oblidant-se mai de fer caixa: “Els diners –rememora Foix– entraven a dojo”.
Fidel reflex del caràcter del país que l’havia fet possible, La Vanguardia va propiciar un periodisme mesell, mansoi, pactista, possibilista i quan ha calgut –només quan ha calgut– alternativament covard o audaç.
L’autèntic objectiu de l’autor, però, sembla ser inventariar tot un seguit d’anècdotes sobre la gent que va conèixer al carrer Pelai, quan el seu hall era ple de conserges, a la redacció només s’escoltava el rumor mecànic del tèlex i els gasetillers sortien a les 2 de la matinada (alguns, encara sobris) amb el diari sota el braç.
L’estil de Foix s’acobla perfectament a la seua filosofia de l’ofici: és d’una neutralitat pasteuritzada. Resulta correcte des del punt de vista periodístic però, en un llibre que ha guanyat el premi que porta el nom del nostre més insigne prosista, fa la sensació d’estar, més que escrit, simplement redactat.
Potser en el fons tot forma part d’una mateixa estratègia. L’autor evoca una etapa irrepetible de conxorxa entre la premsa i el poder, de corresponsals amb vides còmodes i fins i tot prestigioses, demeritoris que podien esperar un ascens –perfectament funcionarial– per etapes, de corresponsals de poble ben pagats i ben tractats per la direcció… Quasi tot això s’ha acabat (bé: la conxorxa…), però les portes continuen girant. Podrien deixar de fer-ho?
