Antoni, que duia vestit, corbata i calçava sabates negres, va baixar del cotxe alhora que es tapava amb la jaqueta per protegir-se del vent gelat. Es va acostar a uns llauradors catalans francesos que treballaven uns bancalets de carxofes. No devien haver sentit que el cotxe s’havia aturat en el camí prop d’ells a causa dels xiulets de la tramuntana que bufava amb força. Antoni els va preguntar cridant:
— De qui és el mas?
El va assenyalar amb els dits.
— És meu però mai no l’he fet servir. El vaig comprar junt amb els bancals a un exalcalde de Perpinyà, ja fa anys.
— Està en mal estat — va dir Antoni amb les mans obertes i va mirar a la cara el llaurador.
— Sí, la teulada està prou mal i tota l’ala esquerra està caient.
— Li’l compre —ell es movia amb seguretat i es fregava els dits de les mans amb calma.
— No cal dedicar-hi temps ni diners — va dir el llaurador amb sorpresa, ja que mai no havia pensat treure’n cap profit. Al contrari, l’hauria deixat caure. Restaurar-lo era molt car. Es preguntava per què voldria un mas vell i ruïnós. Era clar que no li va donar massa voltes a l’assumpte. Només l’interessaven les terres i el mas li era ben igual.
— Li’l compre — va repetir Antoni, que devia tenir un bon grapat d’euros; si no, no s’entén.
Era evident que el llaurador degué pensar que a ell tant li feia i, abans que tinguera temps per canviar d’opinió, va decidir vendre.
— I mai l’ha fet servir? — va preguntar Antoni.
— No — va contestar el llaurador —. De fet, sempre ha estat buit. Bé, no, pels voltants de les guerres em van explicar que el va ocupar una dona jove suïssa que el va fer servir com un centre on tenia cura de dones embarassades i on naixien xiquets. Dones refugiades procedents dels camps de concentració d’Argelers i de Sant Cebrià. Va ser tancat el 1944. Es diu que a la porta d’entrada hi havia vitralls i ornaments de forja.
Continuarà…
