Cinquena part
Ella cavil·larà sobre tots dos. Pensarà si el minimitza a tal punt que ell li podria demanar la separació. Jugarà amb els cabells mentre camina de costat a costat de l’habitació de l’hotel. Seurà en una cadira recolzant els colzes sobre la taula i amb els avantbraços doblegats es posarà les palmes de les mans en les galtes i els dits en els polzes. De tant en tant, mourà els peus donant colps contra el terra. En acabant, s’afluixarà la roba per trobar-se més còmoda. Passarà una bona estona així, concentrada. Prendrà alguna beguda més tot i que ja n’haurà pres massa. Sent ganes de tornar del Getting Started Congress. No li està resultant productiu. Voldrà anar-se’n de Heildelberg.
Enmig de les cabòries, una trucada telefònica li farà saber que haurà de tornar amb urgència perquè ell haurà caigut d’una tàpia o d’un pal de la llum i estarà ingressat en un hospital. El devia haver tombat el vent o la pluja. Al llarg del viatge, anirà descol·locada. Es mossegarà les ungles i sovint es mourà en el seient. Quan el sol ponent esclafirà el cel, els seus músculs es tensaran fins al punt que quedaran engarrotats, serrarà el bec i renegarà contra si mateixa dient:
— Estàs boja, el fas patir massa! Com és possible que li faça açò. Qui sap si estarà a punt de morir. Al damunt, amb tristesa i soledat. Si no l’hagués collat tant, potser no estaríem amb aquest problema. Res tornarà a ser igual com havia estat.
Romandrà enfonsada en el seient sense ni tal sols tancar els ulls i fer una becada mentre que alguns dels altres passatgers estaran sentint música en auriculars, llegint o dormint amb satisfacció.
— Idiotes, quina sort. I jo patint —es dirà a si mateixa.
No se’n sabrà avenir si té alguna cosa greu, de les de veritat. Ella que s’imaginarà si haurà tingut un ictus o un càncer. No voldrà ser tant visionaria. La mirada excel·lent se li enterbolia per instants. Millor esperar a veure que.
El viatge estarà sent com una pallissa donada per un gladiador. Una pallissa de les de veritat. Recordarà el combat amb Miquel al circ romà. Recordarà el vol de caiguda en el qual els colps d’ala tallaven l’aire i esperava clavar-li el bec amb precisió al pit o al coll per matar-lo tantes vegades foren necessàries en el combat. L’única justificació era aconseguir la llibertat.
En canvi, ara patirà més i més. No se’n sabrà avenir si té alguna cosa greu. Una volta a l’hospital, per fi li faran saber que no serà tan greu, tot i tenir el cos magolat i una cama trencada. Li passarà la mà pels cabells bruns; li farà mixinetes, arrapadetes, xap!, xap!, xap!, a les galtetes! Es recuperarà prompte gràcies a la seua fortalesa.
A ella li oprimirà el pit la idea de deixar-lo tirat com un Robinson Crusoe cada cop que se’n va. Al pròxim congrés el portarà enganxat a ella com els ferros hi anaven a la boca a dotze anys.
Ell romandrà callat i carregat de paciència. Parlarà amb to baix quan anirà a sopar amb parelles de professors. L’única solució, viure allunyat d’ella. Conclourà ell en eixos moments. Mentre s’ho rumiarà, les llàgrimes li mullaran la cara. Es preguntarà si serà oportú dissipartar-se ara que no hi havia retrets ni baralles. Deduirà que millor seguir amb ella. Mai ningú dels dos tornaran a plantejar-s’ho.
Final
