Una vesprada, un llaurador va pujar a un colomer, en una de les parets del qual hi havia escrit: “Llaurador, no, gràcies”. Va soltar al vol una coloma fumada. La coloma, anellada, portava a la cua una ploma blanca, i a voltes un tros de plàstic, també blanc. L’home va fer la solta d’un esbart de coloms que havien d’aletejar darrere la coloma. Des del colomer, mirava amunt per observar com els cercles dels coloms es feien més estrets darrere la coloma. Un d’ells era un colom toscat, un animal sense fel alhora que amb un bon fons físic que li permetia trencar la seguida a bastants coloms. Capaç d’empaitar la coloma al mateix temps que mostrar-li tendresa per conquerir-la. Amb el bec la seduïa a seguir-lo; sense perdre temps ella feia un gest afirmatiu movent el cap endavant. En arribar al colomer, se sentien fort els parrups. L’home només consentia la reproducció d’una coloma i d’un colom, intel·ligent i amb bon físic. Quan la resta es feien veterans eren venuts.
L’endemà el llaurador va fer un tall en forma de creu en l’escorça del tronc d’un fruiter, li va deixar la ferida oberta durant vint-i-quatre hores perquè expulsés la sàvia vella; més tard posaria la peça nova, procedent d’un altre arbre. Empeltava el fruiter per canviar-li la varietat. Confiava de generar una altra varietat que pogués millorar producció en qualitat i quantitat. És clar que ho podia fer, encara que no confiava en el fet, a causa de les sangoneres intermediàries, que li permetrien guanyar alguna cosa més del que guanyava.
Per al llaurador, que ja li quedaven pocs bancals perquè n’havia venut prou, sols hi havia reproducció controlada. El que feia amb la natura s’ho aplicava d’igual manera, ja que era fadrí. Si volia una estona de sexe, se’l buscava. Per a ell cadascú s’havia de relacionar amb qui volgués, sense obligacions socials. No volia tenir descendents que foren tan desgraciats com ell. Malvivint només de llaurador.
