Cinquena part
Només dos s’havien divorciat, un dels quals havia quedat amb ostensibles seqüeles. Potser els divorcis no els havien resultat win-win i els havien afectat els comportaments.
No em venia de gust anar-me’n al llit amb cap dels presents. Era evident que alguns es tornaven bojos de ganes de fer-ho i, és clar, me’ls vaig deixar plantats. Podria assegurar que això no m’ho van perdonar. N’hi havia un, amb un ego molt pujat, que, si haguera pogut, no hauria dubtat d’apunyalar-me per l’esquena. Em vaig fixar en un ros, a l’estil Robert Redford, de potser un metre setanta-huit cm i un bíceps acceptable, que estava ben bo, però semblava no tenir massa diners. Cap necessitat d’una relliscada. Segur que alguns desitjaven venjar-se clavant-me les mans al coll i prement fort i més fort. Devien pensar que Josep no em duraria gaire. La festa anava bé i la nostra presència no va ser una ocasió perduda. Potser a eixa gent no la tornaríem a veure ni sentir mai més.
Cap al final de la festa, jo vaig anar al lavabo, em vaig treure el collar deixant-lo a l’abast. Ja se sap com són els lavabos de dones, en aquest em vaig rentar les mans, em vaig arranjar el rímel i em vaig posar més perfum. Ningú l’havia vigilada mentre parava atenció a entretenir-me amb la cara reflectida a l’espill i, quan em vaig centrar per agafar-lo, havia desaparegut. Que estrany! Em vaig amoïnar, però en un principi no tant per la pèrdua com pel fet que els homes es fixarien en el meu coll i qui sabia si em sentiria sense rumb. No faltaria qui ho veuria com una altra provocació perversa.
Continuarà…
