Sisena part
No vaig donar gaire estona de goig als admiradors. A la merda, tots ells. No volia tornar amb els llamps de la tronada.
―Josep, s’està fent tard, anem-nos-en com més prompte millor. Una desgràcia! Una gran desgràcia açò del collar.
―No hi penses, carall. No té sentit doldre’s.
A casa, li posava la mà per dintre els calçotets. Que malparida! Només per quatre engrunes de sexe amb mi era capaç d’aguantar de tot. Em va treure la roba de mica en mica i, ni que no m’hagués vist mai, al·lucinava i me l’omplia de petons com la pluja acaronava els gratacels, que endormisquen enfront del riu. El pobre Josep es mereix això i més: un tresor d’home que mai s’enfurismava. Ens vam adormir mentre sentíem les gotes en els vidres. L’endemà al matí, repetírem i al moment li vaig plantejar el problema.
―Estic angoixada per la pèrdua del collar ―li vaig dir abatuda i m’escarrava a repassar com li ho podria explicar.
―Prou que ho sé, estimada! Però no hi dones voltes, ja que al final semblaràs la dona que perdia collars ―em va dir amb fatalisme.
―Que tal si donem un volt per les joieries de la ciutat. Jo en conec una de ben bona.
―Que no coneixes tu! Podem aprofitar hui mateix ―va dir sense emprenyar-se.
Per a nosaltres no hi havia recessió econòmica. No gaire lluny, vam mirar pels aparadors amb vidres a prova de bala, on veiem gemmes, polseres, anells, collars. Vam entrar a la joieria Serra. En entrar-hi, ens va fer una gran reverència. A petició meua, com si fos una perfecta desconeguda, Serra, amb gestos venjatius, ens va posar els tresors sobre un drap de vellut negre. No en trobava cap que s’assemblés al perdut.
―Ací té. És preciós, veritat?
―No hi ha cap dubte. Què en penses fer? ―li vaig preguntar a Josep.
―Mire, done’ns un temps per pensar-s’hi ―va dir al joier.
―I tant! ―va contestar.
Tornava l’esperança, o una falsa convicció que hi havia algú interessat que no tingués el collar durant la festa.
Continuarà…
