VALÈNCIA. L’auge de l’extrema dreta com a fenomen global ha fet córrer rius de tinta. No és per a menys, en tant que s’ha constituït com un dels fenòmens polítics més rellevants de l’última dècada arreu d’Europa i del món. També a casa nostra, Vox acaba de protagonitzar un ascens meteòric que l’ha dut a convertir-se en la tercera força amb més representació al Congrés.
En aquest context, l’eurodiputat del corrent anticapitalista de Podem, Miguel Urbán, acaba de publicar La emergencia de Vox. Apuntes para combatir a la extrema derecha española (Editorial Sylone, 2019), una sort de radiografia nascuda de l’estudi atent que Urbán ha estat realitzant d’un fenomen que ja fa anys que es manifesta –sense el ressò actual– dins i fora de les fronteres espanyoles.
El llibre va ser presentat aquest dimecres en un acte organitzat per la Crida contra el Racisme junt amb els periodistes Llum Quiñonero i Miquel Ramos, que també han seguit els moviments dels diferents corrents polítics de l’extrema dreta des de molt abans del naixement de Vox. En paraules d’aquest últim, hi ha un aspecte “molt més important que els diputats que puguen tindre”, i aquest és el fet que “no només plantegen una batalla política, sinó també cultural”.
Açò vol dir que “posen els pilars bàsics de la societat”, els mínims acords en matèria de drets humans pels quals les postures racistes, xenòfobes o masclistes no haurien de formar part del debat públic. Segons Urbán, aquest discurs s’emmarca en una “onada reaccionària i autoritària” a escala global que també posa en qüestió els drets i llibertats civils, una impugnació a la qual s’han sumat també les dretes tradicionalment moderades, tal com explica l’autor.
El “populisme punitiu”, que es defineix per voler “atallar els problemes socials amb més mesures de seguretat”, té un recorregut que la història ha mostrat en moltes ocasions. La solució de partits com Vox és “expulsar un sector del repartiment de recursos escassos”. “Qui té dret a tindre drets? Doncs els espanyols”, respon Urbán. La següent pregunta lògica s’escriu sola: “Qui són els autèntics espanyols?”.
Vox, que ha mudat les seues estratègies en els últims anys, també ha aprés com gestionar el discurs polític en aquells camps on no pot guanyar la batalla. Per exemple, en el del feminisme, ja que a l’estat espanyol –probablement el que ha viscut les mobilitzacions feministes més massives del món– el seu objectiu és polaritzar la societat amb la negació de la violència masclista; una manera de fer molt diferent de la de formacions com l’Agrupació Nacional de Le Pen, a França, que ha volgut rodejar-se d’una aura aparentment feminista.
Ara bé, tal com incideix Urbán, es tracta d’un feminisme que “utilitza els atacs als drets de les dones per a estigmatitzar els migrants”. D’açò sí que ha aprés Vox, que malgrat negar la violència per qüestió de gènere, no perd ocasió a atribuir les violacions en grup o les agressions cap a dones a persones estrangeres, habitualment musulmanes. Un discurs del tot contradictori, però que discursivament li permet reforçar els seus principals posicionaments alhora.
Conéixer l’extrema dreta més enllà del tòpic
Les paraules i les conceptualitzacions que s’empren són rellevants i sovint cal no banalitzar certa terminologia. “No estem davant d’una tornada del feixisme”, declara Urbán, ja que aquest va ser un fenomen de reacció “davant l’amenaça d’un moviment obrer en auge” –que hui dia es troba prou desactivat–. Més aviat al contrari –llevat de poques excepcions–, l’extrema dreta actual no empra energies a construir moviments de masses obreres i sindicats, sinó que es troba exclusivament dedicada a l’estratègia electoral.
De fet, les formacions adscrites a corrents més evidentment neofeixistes, com ara Amanecer Dorado, han resultat un fracàs en la majoria de casos. Són la branca “social identitària” (Le Pen o Salvini) i la “neoliberal autoritària” (Bolsonaro o Trump) les que vertaderament han tingut èxit i han arribat a copar altes quotes de poder i representació. És en aquesta última on Urbán emmarca Vox.
Els orígens d’aquesta formació cal trobar-los en la victòria del socialista José Luis Rodríguez Zapatero el 2004. Amb un PP desnonat del poder per sorpresa, va començar a clivellar-se l’hegemonia total de la dreta que havia aconseguit recaptar des de la desaparició de la UCD i Fuerza Nueva a les acaballes de la transició. A partir d’aquest moment, segons recull Urbán, comença a generar-se tot un corrent neoconservador al caliu del cercle d’influència d’Esperanza Aguirre que, una vegada Mariano Rajoy va recuperar el govern, “es va negar a moderar-se”.
És així com Vox va romandre en les ombres, amb tan sols 3 diputats en les europees del 2014, fins que Pablo Casado va començar a alertar del perill que suposava –en un context en què Ciutadans ja havia arrabassat part de l’electorat al PP– durant la campanya de primàries. Un any més tard, ja en el marc de les eleccions andaluses, la socialista Susana Díaz se sumaria a l’alerta antiVox, tot generant tot un creixent interés mediàtic al voltant de la novícia formació. Durant els següents mesos, els mitjans de comunicació i les successives conteses electorals farien la resta.
Apunts per a contrarestar l’extrema dreta
“Parlaven d’ells abans que tingueren representació”, retreu Urbán als partits que van propiciar el creixement de Vox. Com actuar, doncs, davant l’extrema dreta? “Quan no existeix, no cal contestar-la, perquè aleshores la fas aparéixer. Però una vegada existeix, cal combatre-la en tots els àmbits”, afirma.
En aquest sentit, va resultar de gran interés la intervenció d’Ángeles Pedraza, activista de la Crida contra el Racisme, una plataforma que pretén “generar un contradiscurs” a la ultradreta des de l’espai públic “construint teixit social” i apel·lant a aquelles persones “que no estan convençudes” de l’amenaça a la convivència que suposen fenòmens com el de Vox. A València, la Crida ha començat a organitzar-se en barris populars, com ara Orriols.
Urbán també defensa que per a contrarestar l’extrema dreta cal comprendre-la en profunditat i que l’esquerra faça autocrítica, “també reconeixent allò que ha fet bé”. En qualsevol cas, pensa que no es pot deixar endur “pels corrents neoliberals, que han sigut els mateixos que han obert la porta a l’aparició de l’extrema dreta”, per la qual cosa hauria de ser capaç d’aplicar una agenda social renovada, lluny de la política d’austeritat que Europa ha imposat des de la crisi econòmica del 2008. “La lògica no pot ser escollir entre Macron o LePen”, exemplifica Urbán, tot assenyalant que cal una mena de tercera via.
Els anomenats “cordons sanitaris”, que tant han donat a parlar des que Vox es troba a les institucions, també s’han demostrat erronis. L’autor incideix que aquesta estratègia “victimitza l’extrema dreta” i li dona l’oportunitat d’erigir-se com “l’únic partit que està contra tots els altres”. Si bé la pot allunyar momentàniament del poder, a la llarga provoca un ascens de la seua representació.
Ara bé, un punt feble és el seu programa econòmic. Les propostes en matèria d’inversions i imposts de Vox, amagades darrere de tota una retafila de missatges d’odi deliberadament provocadors, impliquen una “revolta antifiscal” que defensa les grans fortunes en detriment de les rendes més baixes. També quant al sector públic, per al qual plantegen models de privatització que arriben, fins i tot, a les pensions.
Al remat, la conclusió d’Urbán és prou clara: “No hi ha major plataforma antifeixista que la PAH. Reconstrueix espais polítics, estableix comunitat i genera llaços de classe”, explica. Així, destaca que Vox a Madrid ha posat en el punt de mira les Associacions Veïnals, en tant que suposen un teixit social capaç de pressionar el poder institucional “governe qui governe”.
