D’Espanya estant la nació catalana sempre ha estat un subjecte tangible, ben visible, rival històric de la Castella amb ànsies hegemòniques i, en conseqüència, combatuda per l’espanyolisme resultant, imperialista i glotòfag. I ben conscients des d’Espanya que la nació dels catalans, l’enemic triat per a bastir el seu estat-nació i d’això el seu capteniment històricament anticatalà, abraça des de la serralada de les Corberes fins a la riba del Segura i des de les vores del Cinca fins al llevant de Menorca. No debades, Azorín, el gran tòtem de la generació literària del 98, afirmà sense cap complex: «Cataluña es Valencia, y es Alicante, y es Mallorca».
Dia d’eleccions, quan aquest article veja la llum, els valencians de tot pelatge i condició estem cridats —cridats pel règim— a dipositar tres paperets dins de tres urnes, a votar, a les Corts espanyoles (Congrés i Senat) i a les regionals (les eleccions dites «autonòmiques»); preferiblement a votar a les formacions que l’espanyolisme ambiental abassegador ha escollides com a úniques possibles, les que s’han beneficiat de la propaganda televisiva a dojo. Entre els que tenen opcions —diuen les enquestes— a rascar diputats o senadors, hi ha qui apel·la a la veu valenciana, no sucursalista, però —oh, decepció!— sense eixir-se’n dels supòsits del «regionalisme ben entès». Són els que parlen de Catalunya com si parlassen de Zululàndia o el Belutxistan, amb picadeta d’ull i la tifa blava per muntera. Hi ha els sucursalistes de vocació, siga del 15M madrileny o de l’Espanya a espentes i rodolons, pijera i autoproclamada «progre». I hi ha —a aquests se’ls ha de donar a menjar a part— els pandorgos. Paraula —atenció— ben nostrada, d’ús al migjorn valencià des dels temps dels carlins, per a referir-se a l’individu reaccionari, embogidament monàrquic i dretà. Està —vegem— el pandorgo de sempre, amb «dama estropajosa» escopint exabruptes a tort i a dret inclosa. Això de «dama estropajosa» és l’epítet que el setmanari alacantí El Tio Cuc feia servir per a la dona pandorga, masclista de solemnitat, les que «van lluint la creu de la pitera pel carrer». Està també el pandorgo acomplexat, que és pandorgo i ho sap, però ell ho nega, amb una mala bava malaltissa contra tot ser vivent que parle valencià. I, per últim, no eren però hi seran, el pandorgo prèmium, el franquista de vint-i-quatre quirats, que els hem de suportar per obra i gràcia dels mass-media espanyols. Es veu que el García Ferreras, l’Iñaki López i canilla de tertulians d’Atresmedia s’avorrien i —voilà!— es tragueren del barret l’Abascal y sus muchachos, i vinga tot crist a parlar-ne.
