VALÈNCIA. Les llavors que van créixer és el títol del darrer documental dirigit per Óskar Navarro i Sergi Tarín dedicat a la memòria històrica i, concretament, a la investigació de les fosses comunes de Paterna. El nom de la cita produïda per l’àrea de Memòria Històrica de la Diputació de València correspon a una de les cançons del grup de rock Extremoduro però, alhora, fa referència al “relleu generacional” entre les famílies dels represaliats pel franquisme, van explicar aquest dijous els directors del film durant la presentació a la sala Alfons el Magnànim de la Beneficència de València.
La pel·lícula recorre tot el procés d’exhumació dels 38 cossos que, finalment, es van trobar a la fossa 22 del cementeri de Paterna (l’Horta Nord), però posa l’accent en com les diverses generacions de les famílies afectades “han transmés la memòria i les idees per les quals van morir els seus familiars”, indicava Sergi Tarín. Les llavors que van créixer. Fossa 22 va començar a gravar-se a finals de febrer de 2018, moment en què l’equip d’Arqueo-Antro va començar a alçar la terra de la zona, un lloc on hi ha també les fosses 94, 113, 115, 87, 126, 92, 112, 82, 91, 127 i 128; forats al fons dels quals hi ha persones assassinades, cobertes de calç viva i posteriorment sepultades. La cinta acaba amb l’exhumació total i les filles, netes i rebesnetes entrant dins del clot on durant 79 anys van permanéixer oblidats pels governs els cossos sense vida.
I sí, són elles, les filles, netes i rebesnetes les principals protagonistes, encara que entre els afectats hi ha homes també, però en menor proporció. La peculiaritat de la fossa 22 és la gran quantitat de dones a les quals implica. “Va ser un genocidi d’homes, però una reparació de les dones”, va afirmar Tarín.
Tarín i Navarro fa una dècada que investiguen la història de les fosses comunes de Paterna, així com els afusellaments massius que va efectuar el franquisme a la localitat de l’Horta Nord –el segon punt de l’Estat amb més fosses. Fruit d’aquesta tasca, tots dos han dirigit cintes com El terrer. Un poble emmudit (2012); Dones de novembre (2015), i Les llavors que van créixer. Fossa 22. Els documentalistes treballaven amb una hipòtesi: que el paper de les dones havia estat cabdal per a la reparació de la memòria històrica, una teoria que “s’ha confirmat amb aquest tercer documental”. “La memòria dels represaliats es va mantenir per la força de les dones, netes i filles; per les seues mans. Per això, podem dir que la fossa 22 era molt de dones”, va emfatitzar Óskar Navarro.
La cinta comença posant en context els “150.000 desapareguts i les 250 fosses comunes” del franquisme. Concretament, només al País Valencià hi ha “6.087 desapareguts, molts d’ells alcaldes i regidors durant algun moment de la república”; “65 fosses [en Paterna hi ha 11 fosses, quatre de les quals són mixtes] i 2.238 persones que van ser afusellades”, explica el documental. La intenció de la Diputació de València, va destacar Rosa Pérez, és acabar la legislatura amb 750 cossos exhumats dels clots.
“Mor un home innocent”
“Havien de crear el terror entre els que havien perdut la guerra.” Aquest és un dels primers testimonis que el documental sobre la fossa 22 recull a la vora del clot on els tècnics d’Arqueo-Antro desenterren les restes dels afusellats.
Pilotes de calç viva a pocs metres de profunditat delaten l’assassinat. Algunes famílies reconeixen que saben els noms dels botxins, però no ho diran davant la càmera. Com en postguerra, la dictadura i la Transició, les dades dels delators quedaran segellades en la memòria d’uns supervivents i descendents que, passats els anys, encara conviuen amb eixe terror infringit pels guanyadors.
Els homes, en alguns casos adolescents, eren conduits a les presons municipals i, després, als partits judicials a què corresponien les seues respectives localitats, on se’ls feia un judici sumaríssim. Abans de morir a trets al Terrer de Paterna, feien estada al Monestir de Sant Miquel dels Reis, aleshores una presó franquista i, posteriorment, l’última parada era la Model, a la ciutat de València. El 28 de juliol de 1939, els seus cossos jeien al fons d’un forat amb signes de violència.
Dues dones d’avançada edat de Iàtova parlen de records. Dels seus éssers perduts. “Ens diuen que això és passat”, diu una sobre la recomanació de passar pàgina, de pair l’assassinat, de guarir les ferides amb dosis de temps. “Això ho passa qui no ho ha passat”, respon l’altra.
“Per què se’l van emportar?”, li pregunta Javier Iglesias, el director antropòleg que recull les dades per a fer les posteriors fitxes que permetran completar les anàlisis d’ADN per a identificar els cadàvers i poder-los soterrar amb dignitat –altra cosa és anul·lar el judici sumaríssim-, però la resposta és contundent: “Perquè van voler”.
En total, de la fossa 22 es van exhumar 38 cossos ja que, anteriorment, s’havia extret un cadàver del forat que es troba sepultat en una altra ubicació. La presidenta de l’Associació per la Memòria Històrica de Carlet, Amelia Hernández, espera amb impaciència conéixer si el seu iaio està en la fossa 22. Ella encara guarda les últimes pertinences: trossos de roba amb taques de sang, un floc de cabell i una carta. Així com la missiva que va escriure Manuel Hernández el 28 de juliol del 1939 abans de morir, on s’acomiada de la dona i el fill. La neta llegeix als peus d’un forat ple d’ossos i vergonya: “El teu marit no ha matat ni robat a ningú […]. Mor un home innocent”.
Amelia pot finalment entrar a una fossa neta de vides assassinades. “La gent jove no sap que ací hi ha hagut una Guerra Civil”, sentencia una de les moltes dones que, amb la seua tenacitat, lluiten per la reparació de la memòria.
