Al llibre Seis años: la desmaterialización del objeto artístico de 1966 a 1972, publicat el 1973, Lucy Lippard, escriptora, crítica i curadora, explica els intents d’un petit grup d’artistes d’escapar de la síndrome “del marc i el pedestal” en què es trobava l’art d’aquell moment. El 1966, des del mateix àmbit del minimalisme, van començar a sorgir veus que qüestionaven aquesta tendència i ja anticipaven els corrents antiinformalistes. Entre aquelles propostes provinents d’autors pràcticament desconeguts, hi havia les de Louise Bourgeois i Eva Hesse. Unes propostes que -apunta Lippard- compartien l’ús de materials sintètics, flexibles i amorfs, i un cromatisme neutre. El resultat havia de tocar-se i sentir-se més que no pas ser objecte de lectura i interpretació. De fet, Robert Morris, que va escriure l’article “Anti-Form” (Artforum, 1968), en el qual presentava l’escultura com una zona dialèctica entre la naturalesa dels elements emprats i els fenòmens psíquics, alhora que emfatitzava la valoració de les diferents fases d’execució de l’obra, va incloure Hesse en Nine at Leo Castelli (1968), una exposició considerada el manifest de l’antiforma.
